Categoria: Política

Cròniques del confinament (4): el punt de vista

Cròniques del confinament (4): el punt de vista

Quan jo era molt menuda —posem 12 o 13 anys— estava convençuda que la veritat era universal i que totes les persones intel·ligents i amb formació la compartien, que estaven d’acord en allò essencial i que la racionalitat, el pensament científic —per a mi, llavors, sinònim d’objectivitat— s’imposaven de forma natural sobre qualsevol biaix produït per les creences personals (especialment, les religions). També he de dir que en aquella època m’inquietava un altre pensament: com es podia ser savi en una època on era impossible que una sola persona, un sol cervell, abastés tot el coneixement científic disponible —a la manera d’un Leonardo modern? Però, si no tenies interioritzats tots els coneixements ¿com podia sorgir del teu pensament una veritat universal? Bé, a estones també llegia històries de l’Enid Blyton. Continua la lectura de “Cròniques del confinament (4): el punt de vista” →

Torna l’estiu

Torna l’estiu

Caminava per la ciutat. Passeig de Gràcia amunt, la maniquí de l’aparador de Chanel em va fer pensar en les odalisques —setí morat i perles—, a Pronovias hi havia el vestit de Josefina, emperadriu de França, i a Gucci, un vestit que podria haver dut Grace Kelly un estiu assolellat a Montecarlo.

A cada semàfor m’havia d’aturar al costat del ressò estrident de l’anglès mastegat com un xiclet de tres noies nord-americanes. Vaig accelerar el pas per avançar-les i vaig acabar entre una cinquantena d’adolescents, alts, rossos i de mirades líquides, que havien ocupat la vorera davant de la Pedrera i que es reconeixien els uns als altres tot lluint un mocador rosa nuat al coll —que feia joc amb les seves galtes enceses per un sol insòlit nord enllà. Continua la lectura de “Torna l’estiu” →

Tornar a aixecar-se

Si alguna cosa he après muntant a cavall és que, si mai caus, has d’aixecar-te tan de pressa com puguis, comprovar que no tens cap ferida greu i, si tot és a lloc, tornar a pujar a la teva montura. No pots deixar que et venci la por o un vague sentiment d’impotència. Has d’obviar els que riuen pel ridícul d’una caiguda tonta i l’angunia dels que s’espanten amb facilitat. I sobretot, el cavall ha de sentir la teva confiança, l’autoritat de la teva decisió, i que ets senyor —senyora— del vostre camí plegats.

La vida és un cavall molt fort i, de vegades, una mica salvatge, que camina entre fogueres i avencs, i entre homes malcarats que el burxen perquè boti i sotraguegi fins llançar-te pels aires. I això és el que m’ha passat a mi aquesta setmana. He caigut amb tot el meu pes, per un sotrac imprevist i provocat amb malícia. Els detalls de la facècia són en un altra entrada que potser algun dia publicaré. No es tracta de rabejar-se en el dolor. Simplement, cal aixecar-se i tornar a muntar. I això és el que estic fent, tot fent allò que més m’agrada: escriure.

Continua la lectura de “Tornar a aixecar-se” →

Poesia, bromes i ensurts

La roda dels dies m’arrossega i em roba el pensament i les paraules, però algunes es queden enganxades a les branques de la vida, com els flocs de llana que el ramat deixa penjant dels esbarzers. Són pensaments i paraules esfilagarsats, atrapats al vol en una pantalla líquida entre Hospital General i Mirasol, o entre Les Planes i Peu del Funicular, que trobo ara abandonats a la rebotiga d’aquest blog. Són esquinçalls d’emocions que tinc ganes de guardar i compartir.

L’endemà d’assistir a una nova sessió de La Deu de les Veus: “Animals poètics”, a la Nova Jazz Cava, vaig escriure:

Anar a un recital de poesia és com llençar-se a una piscina de plomes. Tens la sensació que flotes en la lleugeresa de les paraules i sovint aquestes t’acaronen amb la suavitat del plomissol, però també, de tant en tant, el canó dur d’una penna t’esgarrinxa la pell i t’inquietes a la teva cadira, com si la punxada fos una descàrrega elèctrica que hagués encès un llum d’alerta dins teu.

Ho sentia així mentre escoltava les veus de Martí Purull, Esther Cánovas, Cristina López i Ernesto Frattarola recitant uns poemes, on percebia imprevisibles i breus reflexos dels meus propis pensaments: el desamor que neix quan les paraules no troben el camí del diàleg, la perplexitat davant d’un món a voltes ferotge, el replegament sobre la pròpia soledat, la fe en la vida que esclata en la natura, l’enuig amb les cotilles que la societat ens imposa… És com mirar giravoltar les peces d’un mòbil i veure brillar espurnes de llum en els mirallets que ballen moguts per l’aire. Llavors, impensadament, un raig t’enlluerna.

Torno a escriure al tren. Entre Sant Cugat i Mirasol, recupero de la rebotiga el record d’un matí de contradiccions, entre la diversió per un país de pandereta i l’angoixa per un amic.

Avui les xarxes van plenes dels comentaris sobre l’entrevista al vicepresident Junqueras a TV3 i sobre la broma telefònica que els animals de Ràdio Flaixbac li van fer a Mariano Rajoy, i jo, en canvi, només penso en el meu amic pelut, el Flok, que està convalescent en una clínica veterinària.

Al meu gos el van haver d’operar ahir d’urgència perquè tenia un cos estrany bloquejant-li els budells, que ves per on va resultar ser un pinyol de préssec que s’havia empassat fa mesos. Sembla que va quedar-se enganxat a l’estómac, fins que de sobte, tot buscant el camí de sortida, es va convertir en un tap mortal.

Mentre escoltava ahir la nit Oriol Junqueras (com algú ha escrit, imparable davant d’una pissarra amb un guix a la mà) pensava que aquest pinyol de préssec que quasi em mata el gos és una excel·lent metàfora del procés. Catalunya s’ha empassat molts pinyols (transferències que no han arribat, sistema de finançament injust, arbitrarietat en les decisions polítiques del govern estatal, actituts perdonavides imperdonables en uns gestors públics…) i arriba un moment que, si no vols morir, has de recórrer a una cirurgia dràstica.

D’aleshores ençà, encara han passat més coses. Se’n va anar la Muriel Casals, i em va impressionar, perquè ens consta acceptar que un fet banal —una empenta i una caiguda al carrer— pugui tenir conseqüències tan tràgiques. I ens recorda el filosòfic “no som res”.

D’altra banda, a l’Estat sense govern que és aquesta Espanya cada cop més estranya, continuen unes negociacions en les que sembla que Catalunya ja s’hagués separat de l’Estat, perquè quasi tots els que negocien afronten la voluntat independentista d’almenys la meitat dels catalans negant-la, i contemplen l’opció del referèndum com un anatema religiós més que com una eina política. Algú (en Basses) ha dit que discuteixen un model d’Estat més que un Govern, però dissenteixo, perquè de model d’Estat, sobre la taula només n’hi ha un: centralista i carpetovetònic. I, si t’ho mires des d’aquí, opinis el que opinis sobre el futur de Catalunya, te’n sents exclòs, perquè els discursos es mouen entre la defensa de la poltrona i la defensa de la bandera, com si un país no fos la gent que hi viu.

Una dona em deia fa poc que la veïna tenia por —no em va aclarir ben bé de què— i que el seu home pensava que calia que el Rei donés un cop de puny sobre la taula (!). La gent que diu això és de la meva edat, ja eren adolescents quan va arribar la democràcia, haurien d’haver entès millor que les generacions posteriors el valor de la democràcia, fins i tot imperfecta. Però enyoren l’ordre de caserna dels 40 anys d’autoritarisme i l’atonia política dels 40 de post-franquisme mal resolt. Una democràcia en la qual els barons del PSOE tenen més sintonia amb els barons del PP —un partit ple de cràpules i corruptes, amb uns lideratges que es mouen entre el mesianisme d’Aznar, la inanitat de Rajoy i l’estil Sección Femenina de Sàenz de Santamaria— que amb Podemos está malalta de base. Copiar les formes del poder de la vella aristocràcia té això: acabes fent una política de classes a la inversa.

Al final, l’entrada m’ha quedat força seriosa. Hauré de tornar a escriure més sovint perquè em surtin uns textos més espurnejants!

Víctimes del terror

Aquesta entrada s’havia quedat “penjada” des dels atacs terroristes de París. D’alguna manera, em va deixar paralitzada la intuició d’alguna cosa funesta que no podia expressar amb paraules. Com si ser víctimes de la maldat despertés allò més fosc i més inhumà que viu amagat a les nostres ànimes. 

La resposta dels polítics i de tots els gestors d’allò públic és tapar el soroll amb soroll, el ressó dels trets amb el retrò dels sabres. Criden “Estem en guerra” davant les càmares de TV i des dels titulars dels diaris, i amb gestos marcials demanen quatre anys més de confiança per seguir manant i no fer res per afrontar el transfons real del problema. Però el que aconsegueixen, al capdavall, és alimentar la fera de l’extrema dreta i la xenofòbia radical.

La miopia política francesa en aquest terreny no sé si ha estat prou ben estudiada. On seria avui el fonamentalisme islàmic si Miterrand no hagués protegit Jomeini quan el perseguia el règim de Reza Palevi?

Torno als sentiments d’estranyament i impotència i recupero el que vaig escriure fa just un mes, el 18 de novembre. 

Escolto Ibrahim Maalouf, per mi potser el més interessant trompetista de jazz actual, i penso en l’atemptat de París i en l’article que publicava dimarts 17/11/15 The New York Times sobre “el fosc sentiment” que creix a França contra l’Islam, i sento que la confiança i la convivència són també sempre víctimes del terror. 

Torno a la música i escolto l’extrema bellesa del so de Maalouf a Mouvement, la primera peça de l’àlbum Kalthoum, que el jazzman francolibanès acaba de publicar en homenatge a la mítica cantant egípcia Oum Kalthoum (o Umm-Kulthum, segons si la transcripció de l’àrab es fa a la fonètica francesa o anglesa). La música de Maalouf és plena de melismes arabitzants, però també té la tensió alhora sedosa i fràgil del so sense vibrato de Miles Davis. A mi em fa pensar en una copa de vidre finíssim que conté un licor tebi de sabor delicat i perfum embriagador. 

Exploro, i trobo a You Tube la cantata Au Pays d’Alice, amb cor de veus blanques, orquestra, quartet de jazz i narrador, d’una bellesa i una força que talla la respiració. Multicultural, plural, profundament europea i, alhora, de vocació inequívocament universal. 

Segueixo explorant la música de la convivència i el diàleg que guardo en els meus arxius i retrobo el cantant i compositor Nitin Sawhney i el seu Days of Fire, que va compondre després dels atemptats al metro de Londres de juliol de 2005. Sawhney, que de nen va patir a l’escola l’assetjament de grups xenòfobs pels seus orígens indis, ho explica d’una forma subtil però inequívoca: “Als carrers on vaig jugar, als trens que agafava cada dia, hi he vist foc. I la ciutat ha canviat de moltes maneres des dels dies de foc.” Londres va ser testimoni d’arbitrarietats policials impulsades des de la por i la fam de revenja, emocionalment comprensible, però èticament inacceptable, i els poders públics han de ser, abans de res mès, fèrriament ètics.

Aquells dies estranys de novembre vaig trobar, no recordo on, i anotar aquí una frase que no, per molt sentida, ha deixat de ser vàlida: Remember that the West has two things to defend: the life of its cityzens, and the liberal values of tolerance and the rule of law that underpin its society. L’apel·lació a la guerra i els estats d’excepció no són ni espai de tolerància ni garantia de respecte a la llei, i tinc seriosos dubtes que siguin un instrument per defensar la vida.