Torna l’estiu

Torna l’estiu

Caminava per la ciutat. Passeig de Gràcia amunt, la maniquí de l’aparador de Chanel em va fer pensar en les odalisques —setí morat i perles—, a Pronovias hi havia el vestit de Josefina, emperadriu de França, i a Gucci, un vestit que podria haver dut Grace Kelly un estiu assolellat a Montecarlo.

A cada semàfor m’havia d’aturar al costat del ressò estrident de l’anglès mastegat com un xiclet de tres noies nord-americanes. Vaig accelerar el pas per avançar-les i vaig acabar entre una cinquantena d’adolescents, alts, rossos i de mirades líquides, que havien ocupat la vorera davant de la Pedrera i que es reconeixien els uns als altres tot lluint un mocador rosa nuat al coll —que feia joc amb les seves galtes enceses per un sol insòlit nord enllà. Continue reading “Torna l’estiu”

Anuncis

Tornar a aixecar-se

Si alguna cosa he après muntant a cavall és que, si mai caus, has d’aixecar-te tan de pressa com puguis, comprovar que no tens cap ferida greu i, si tot és a lloc, tornar a pujar a la teva montura. No pots deixar que et venci la por o un vague sentiment d’impotència. Has d’obviar els que riuen pel ridícul d’una caiguda tonta i l’angunia dels que s’espanten amb facilitat. I sobretot, el cavall ha de sentir la teva confiança, l’autoritat de la teva decisió, i que ets senyor —senyora— del vostre camí plegats.

La vida és un cavall molt fort i, de vegades, una mica salvatge, que camina entre fogueres i avencs, i entre homes malcarats que el burxen perquè boti i sotraguegi fins llançar-te pels aires. I això és el que m’ha passat a mi aquesta setmana. He caigut amb tot el meu pes, per un sotrac imprevist i provocat amb malícia. Els detalls de la facècia són en un altra entrada que potser algun dia publicaré. No es tracta de rabejar-se en el dolor. Simplement, cal aixecar-se i tornar a muntar. I això és el que estic fent, tot fent allò que més m’agrada: escriure.

Continue reading “Tornar a aixecar-se”

Poesia, bromes i ensurts

La roda dels dies m’arrossega i em roba el pensament i les paraules, però algunes es queden enganxades a les branques de la vida, com els flocs de llana que el ramat deixa penjant dels esbarzers. Són pensaments i paraules esfilagarsats, atrapats al vol en una pantalla líquida entre Hospital General i Mirasol, o entre Les Planes i Peu del Funicular, que trobo ara abandonats a la rebotiga d’aquest blog. Són esquinçalls d’emocions que tinc ganes de guardar i compartir.

L’endemà d’assistir a una nova sessió de La Deu de les Veus: “Animals poètics”, a la Nova Jazz Cava, vaig escriure:

Anar a un recital de poesia és com llençar-se a una piscina de plomes. Tens la sensació que flotes en la lleugeresa de les paraules i sovint aquestes t’acaronen amb la suavitat del plomissol, però també, de tant en tant, el canó dur d’una penna t’esgarrinxa la pell i t’inquietes a la teva cadira, com si la punxada fos una descàrrega elèctrica que hagués encès un llum d’alerta dins teu.

Ho sentia així mentre escoltava les veus de Martí Purull, Esther Cánovas, Cristina López i Ernesto Frattarola recitant uns poemes, on percebia imprevisibles i breus reflexos dels meus propis pensaments: el desamor que neix quan les paraules no troben el camí del diàleg, la perplexitat davant d’un món a voltes ferotge, el replegament sobre la pròpia soledat, la fe en la vida que esclata en la natura, l’enuig amb les cotilles que la societat ens imposa… És com mirar giravoltar les peces d’un mòbil i veure brillar espurnes de llum en els mirallets que ballen moguts per l’aire. Llavors, impensadament, un raig t’enlluerna.

Torno a escriure al tren. Entre Sant Cugat i Mirasol, recupero de la rebotiga el record d’un matí de contradiccions, entre la diversió per un país de pandereta i l’angoixa per un amic.

Avui les xarxes van plenes dels comentaris sobre l’entrevista al vicepresident Junqueras a TV3 i sobre la broma telefònica que els animals de Ràdio Flaixbac li van fer a Mariano Rajoy, i jo, en canvi, només penso en el meu amic pelut, el Flok, que està convalescent en una clínica veterinària.

Al meu gos el van haver d’operar ahir d’urgència perquè tenia un cos estrany bloquejant-li els budells, que ves per on va resultar ser un pinyol de préssec que s’havia empassat fa mesos. Sembla que va quedar-se enganxat a l’estómac, fins que de sobte, tot buscant el camí de sortida, es va convertir en un tap mortal.

Mentre escoltava ahir la nit Oriol Junqueras (com algú ha escrit, imparable davant d’una pissarra amb un guix a la mà) pensava que aquest pinyol de préssec que quasi em mata el gos és una excel·lent metàfora del procés. Catalunya s’ha empassat molts pinyols (transferències que no han arribat, sistema de finançament injust, arbitrarietat en les decisions polítiques del govern estatal, actituts perdonavides imperdonables en uns gestors públics…) i arriba un moment que, si no vols morir, has de recórrer a una cirurgia dràstica.

D’aleshores ençà, encara han passat més coses. Se’n va anar la Muriel Casals, i em va impressionar, perquè ens consta acceptar que un fet banal —una empenta i una caiguda al carrer— pugui tenir conseqüències tan tràgiques. I ens recorda el filosòfic “no som res”.

D’altra banda, a l’Estat sense govern que és aquesta Espanya cada cop més estranya, continuen unes negociacions en les que sembla que Catalunya ja s’hagués separat de l’Estat, perquè quasi tots els que negocien afronten la voluntat independentista d’almenys la meitat dels catalans negant-la, i contemplen l’opció del referèndum com un anatema religiós més que com una eina política. Algú (en Basses) ha dit que discuteixen un model d’Estat més que un Govern, però dissenteixo, perquè de model d’Estat, sobre la taula només n’hi ha un: centralista i carpetovetònic. I, si t’ho mires des d’aquí, opinis el que opinis sobre el futur de Catalunya, te’n sents exclòs, perquè els discursos es mouen entre la defensa de la poltrona i la defensa de la bandera, com si un país no fos la gent que hi viu.

Una dona em deia fa poc que la veïna tenia por —no em va aclarir ben bé de què— i que el seu home pensava que calia que el Rei donés un cop de puny sobre la taula (!). La gent que diu això és de la meva edat, ja eren adolescents quan va arribar la democràcia, haurien d’haver entès millor que les generacions posteriors el valor de la democràcia, fins i tot imperfecta. Però enyoren l’ordre de caserna dels 40 anys d’autoritarisme i l’atonia política dels 40 de post-franquisme mal resolt. Una democràcia en la qual els barons del PSOE tenen més sintonia amb els barons del PP —un partit ple de cràpules i corruptes, amb uns lideratges que es mouen entre el mesianisme d’Aznar, la inanitat de Rajoy i l’estil Sección Femenina de Sàenz de Santamaria— que amb Podemos está malalta de base. Copiar les formes del poder de la vella aristocràcia té això: acabes fent una política de classes a la inversa.

Al final, l’entrada m’ha quedat força seriosa. Hauré de tornar a escriure més sovint perquè em surtin uns textos més espurnejants!

Víctimes del terror

Aquesta entrada s’havia quedat “penjada” des dels atacs terroristes de París. D’alguna manera, em va deixar paralitzada la intuició d’alguna cosa funesta que no podia expressar amb paraules. Com si ser víctimes de la maldat despertés allò més fosc i més inhumà que viu amagat a les nostres ànimes. 

La resposta dels polítics i de tots els gestors d’allò públic és tapar el soroll amb soroll, el ressó dels trets amb el retrò dels sabres. Criden “Estem en guerra” davant les càmares de TV i des dels titulars dels diaris, i amb gestos marcials demanen quatre anys més de confiança per seguir manant i no fer res per afrontar el transfons real del problema. Però el que aconsegueixen, al capdavall, és alimentar la fera de l’extrema dreta i la xenofòbia radical.

La miopia política francesa en aquest terreny no sé si ha estat prou ben estudiada. On seria avui el fonamentalisme islàmic si Miterrand no hagués protegit Jomeini quan el perseguia el règim de Reza Palevi?

Torno als sentiments d’estranyament i impotència i recupero el que vaig escriure fa just un mes, el 18 de novembre. 

Escolto Ibrahim Maalouf, per mi potser el més interessant trompetista de jazz actual, i penso en l’atemptat de París i en l’article que publicava dimarts 17/11/15 The New York Times sobre “el fosc sentiment” que creix a França contra l’Islam, i sento que la confiança i la convivència són també sempre víctimes del terror. 

Torno a la música i escolto l’extrema bellesa del so de Maalouf a Mouvement, la primera peça de l’àlbum Kalthoum, que el jazzman francolibanès acaba de publicar en homenatge a la mítica cantant egípcia Oum Kalthoum (o Umm-Kulthum, segons si la transcripció de l’àrab es fa a la fonètica francesa o anglesa). La música de Maalouf és plena de melismes arabitzants, però també té la tensió alhora sedosa i fràgil del so sense vibrato de Miles Davis. A mi em fa pensar en una copa de vidre finíssim que conté un licor tebi de sabor delicat i perfum embriagador. 

Exploro, i trobo a You Tube la cantata Au Pays d’Alice, amb cor de veus blanques, orquestra, quartet de jazz i narrador, d’una bellesa i una força que talla la respiració. Multicultural, plural, profundament europea i, alhora, de vocació inequívocament universal. 

Segueixo explorant la música de la convivència i el diàleg que guardo en els meus arxius i retrobo el cantant i compositor Nitin Sawhney i el seu Days of Fire, que va compondre després dels atemptats al metro de Londres de juliol de 2005. Sawhney, que de nen va patir a l’escola l’assetjament de grups xenòfobs pels seus orígens indis, ho explica d’una forma subtil però inequívoca: “Als carrers on vaig jugar, als trens que agafava cada dia, hi he vist foc. I la ciutat ha canviat de moltes maneres des dels dies de foc.” Londres va ser testimoni d’arbitrarietats policials impulsades des de la por i la fam de revenja, emocionalment comprensible, però èticament inacceptable, i els poders públics han de ser, abans de res mès, fèrriament ètics.

Aquells dies estranys de novembre vaig trobar, no recordo on, i anotar aquí una frase que no, per molt sentida, ha deixat de ser vàlida: Remember that the West has two things to defend: the life of its cityzens, and the liberal values of tolerance and the rule of law that underpin its society. L’apel·lació a la guerra i els estats d’excepció no són ni espai de tolerància ni garantia de respecte a la llei, i tinc seriosos dubtes que siguin un instrument per defensar la vida. 

Somni transversal, política vertical

En aquest país hi ha moltes coses per canviar i molts problemes per solucionar. I això és així ara, que formem part d’un Estat desconsiderat i prepotent, que fa un repartiment injust dels recursos, que intenta imposar una ideologia conservadora per la via del decret i la manipulació i que menysprea qualsevol cultura que no sigui la seva visió rància i casposa de “lo español”, i ho serà demà —o demà-passat o algun dia més o menys llunyà— en una hipotètica república catalana.

Segurament ens cal una revolució per a construir una societat més solidària i equitativa, on no tinguin cabuda els corruptes —de fet o d’esperit—, on les grans corporacions no puguin enriquir-se amb sofisticades mentides tecnològiques mentre extorsionen els polítics amb l’amenaça de la deslocalització, on l’educació de qualitat i la salut siguin un dret efectiu per a tothom, amb una escola laica però respectuosa de veritat amb les creences de tots, on siguem capaços de garantir un desenvolupament sostenible, on l’augment del benestar no estigui renyit amb el respecte al medi ambient, amb una aposta decidida pel coneixement i la recerca per a resoldre els grans reptes socials que tenim plantejats.

Jo també vull aquest nou país, i crec que aquest país pot ser una Catalunya dotada dels instruments i els recursos d’un Estat sobirà, si som capaços de sumar prou voluntats. Però això vol dir comptar també amb els que no creuen en la revolució.

La política de partits és una construcció vertical, amb unes bases de militants i simpatitzants que tendeixen a ser homogènies dins d’uns estrats socials concrets, sobretot quan es tracta de partits minoritaris. Ja no es pot parlar de “partits de classe” (això és el que fa errar el tret a Iglesias, que coneix Catalunya per uns llibres d’història i economia que han envellit a les seves lleixes), però sí hi ha partits “de grup”, on la ideologia té unes bases sociològiques heretades o adoptades. Però el somni de la independència que avui compartim un 48% dels catalans no s’identifica amb un bloc ideològic concret, ni pot ser el patrimoni exclusiu d’un sol partit o de dos (i menys de qui només té el 8% dels vots). Per a ser factible i viable, la voluntat d’independència ha de travessar tot l’espectre polític, totes les edats, totes les classes, tots els gèneres… I per sumar voluntats que arribin a representar el 80% o el 90%  d’una societat cal pactar amb l’opositor (me n’estaré prou de dir l’enemic) i, si cal, investir-lo.

Òbviament estic parlant de la CUP i la seva necessitat de marcar el procés de constitució del nou govern català sorgit del 27-S amb gestos “de desobediència” que acontentin les seves bases i una clara resistència a acceptar el lideratge de Mas. Puc entendre que es busquin altres opcions dins de JxS, però aquestes són molt limitades, perquè estem parlant del futur del país i d’arrossegar al nou projecte a un 40% de la societat catalana. Per convèncer els indecisos i els renuents no em sembla que proposar el joc de les cadiretes sigui un discurs seriós. No estem parlant de dinamitzar el grup d’esplai o l’AMPA, sinó de la vida real, allà ons ens juguem els calers, la feina, l’educació, la imatge internacional, la classificació del deute… (que ens afecta a tots, no només a la banca).

Tots els partits tenen el dret —i l’obligació, que per això els han votat— de defensar les seves conviccions amb fermesa, però sense perdre de vista el pes real que tenen en la seva societat. Ser decisiu no fa més raonables les teves raons, ni fa més representativa la teva minoria. I si es tensa massa la corda, es freguen perillosament els límits del que la majoria pot acceptar i que tots necessitem. 

El silenci i Elionora (crònica sarda)

Estic escrivint en mig la fosca, aquí a Isola Rossa, sabent que tardaré uns dies a poder publicar aquesta entrada, desconnectada com estic de la xarxa, a la que només accedeixo accidentalment en algun bar. 

Avui dissabte (8/8) ha estat un dels dies més calorosos d’aquesta setmana que estem passant a la costa nord de Sardenya i la nit no és pas millor. Per això, m’he cobert literalment de repelent de mosquits i he sortit al porxo a buscar la fresca de la nit, confiant no ser devorada pels bitxos voladors que s’apleguen embogits al voltant del llum de la paret, on un dragó s’ha instal·lat còmodament a veure’ls venir i anar-los enxampant. 

Sento el crec-crec llunyà de les ales dures d’algun insecte que no sé identificar —crec que grills i cigarres canten més d’hora, al tombant de la tarda—, però al darrera hi ha un silenci dens, un silenci que és, alhora, reparador i aclaparador. Quan els insectes callen i s’aturen els sons llunyans que arriben des dels locals del port, el silenci ho engoleix tot i et fa sentir com si flotessis en un espai sense dimensions, en un temps aturat, sense principi ni final. 

Nit sense lluna, farcida d’estels. L’insecte de les ales dures ha reprès la seva serenata nocturna. De sobte, entre els estels, un llum intermitent travessa el cel a tota velocitat, mentre a mi m’arriba el so del seu motor. Gaudeixo de la fresca nocturna mentre recordo les platges que hem visitat aquests dies: de sorra fina i enganxosa, de sorra gruixuda i rosada, de còdols i roques… Aquesta illa té de tot, només movent-te d’una punta a l’altra del Golf d’Asinara, de Porto Torres a Santa Teresa de Gallura. També hem estat a La Maddalena i a l’Illa Caprera. I a la capital de la Costa Esmeralda, Porto Cervo, que ens va rebre amb els iots més luxosos de l’illa i una exposició, al mateix port, de Masserattis, que n’acompanyava una altra de Bugattis, joies i rellotges exclusius organitzada per Harrods. Els habitacles semblaven més atractius que els habitants visibles, però potser era encara massa d’hora. 

A Sardenya, la transparència de l’aigua impressiona, ja sigui entre les roques de Costa Paradiso o sobre la sorra blanca de les platges de La Maddalena, però el nombre de turistes és considerable, el que no fa les platges menys paradisíaques, però sí més incòmodes. Pegues de viatjar a l’agost! 

[…]

En qualsevol època val la pena visitar L’Alguer, una petita ciutat plena d’encant, amb els seus carrers estrets i empedrats que baixen cap a les muralles que voregen el mar, prop l’entrada del port. Tots els carrers tenen dos noms: un en català i un en italià que només eventualment és la traducció de l’anterior. En general, el nom en català diu una cosa i la versió italiana una altra de ben diferent. No vaig poder esbrinar quina tendeix a emprar la gent que viu a L’Alguer, però quan parles el català, en una botiga o a un restaurant, no tens gens la impressió que ningú t’entengui o que identifiquin la teva parla com alguna cosa propera. Tanmateix, amb tant de turisme costa saber si tens davant els locals o els sobrevinguts de qualsevol altre punt de l’illa o d’Itàlia. 

He escrit els darrers paràgrafs gaudint de la fresca de la tarda, a l’ombra d’una olivera borda. Faig un esforç per no endormiscada-me mentre miro les fulles agitades pel Mestral que bufa des de bon matí. La visita a L’Alguer i a Castelsardo va ser ahir, avui ha estat un dia més de sol que d’aigua, perquè les fortes onades i corrents han assenyalat amb bandera vermella les platges i després que unes quantes onades amb revolquessin per la sorra, he deixat córrer el bany. 

[…]

Al final em vaig endormiscar i vaig reviscolar-me per anar a prendre un capuccino al poble. Després va ploure i l’aigua va deslluir una mica el castell de focs que havien preparat a Isola Rossa, però vam dormir fresquets. Acabo l’entrada a l’Aeroport d’Òlbia, mirant de saber qui era Elionor d’Arborea, heroïna sarda nascuda a Molins de Rei, jutgessa d’Arborea quan l’illa estava dividida en quatre Giudicati, quatre territoris autònoms que se sentien independents —i actuaven com a tals—, quan de fet diversos regnes europeus els veien com a dominis seus, lligats per relacions de vassallatge. El pare d’Elionora, Marià IV d’Arborea, es va educar a Barcelona, a la cort d’Alfons IV, va participar a la coronació del fill d’aquest, Pere IV el Cerimoniós, i es va casar amb una noble catalana, Timbora de Rocabertí, però no es va considerar mai vasall dels reis catalans. Ell, igual que després la seva filla Elionora, es considerava estrictament un aliat de la Corona d’Aragó, a la qual van demanar ajut per a les seves lluites amb els altres Giudicati de l’illa.

He llegit sobre Elionora, perquè ella va viure uns anys al castell de Castelsardo, al giudicato de Luogudoro (nord-oest de Sardenya), després de casar-se amb un Dòria, família genovesa que controlava els territoris fronterers al nord d’Arborea (regió d’Oristano). Però el que fa interessant el personatge no són els seus orígens catalans, ni les seves ambicions polítiques i accions militars per unificar l’illa i mantenir-la independent dels regnes que se la disputaven, sinó que va promulgar un dels corpus legislatius més avançats de l’època (Carta de Logu, 1395), que entre d’altres coses resolia la majoria de conflictes mitjançant sancions econòmiques i defensava el dret a la propietat de les dones. 

Elionora va ser d’origen català una mica per casualitat, tot s’ha de dir, i va ser sarda fins al moll de l’os, però m’ha agradat descobrir-la en aquest viatge, com m’agrada sempre descobrir dones interessants. Apali, ja podem tornar a casa!!!

El bé i el mal

Em rellegeixo una entrada de fa algunes setmanes, L’ànima esquarterada, i m’adono que parlava de la literatura com una forma d’exploració, però només de la “matèria fosca” de la humanitat, quan en realitat hi ha tant a descobrir sobre el bé com sobre el mal. De fet, la història de la literatura ha dedicat moltes pàgines a revelar la bondat amagada, la rectitud moral que es troba darrere de gests aparentment incorrectes, la capacitat de sacrifici d’individus suposadament misantrops i  egoistes. La majoria d’herois i antiherois moderns tenen aquesta qualitat ambigua de ser, en el fons, una persona diferent a la que aparenten.

Com em va fer notar un amic ja fa temps, en això dels herois l’estil americà i l’europeu són diametralment oposats. Aquí som hereus d’una llarga tradició classista, que troba els seus herois en els bressols de la casta aristocràtica, tot i que sovint les pobres criatures puguin haver caigut en desgràcia i haver après durament que entre els arreplegats sense nissaga també hi ha valents i bona gent. Del mite de Robin Hood a l’Aragorn d’El senyor dels anells, trobem prínceps i nobles desposseïts que fan gala de l’honor dels cavallers i de la vivesa dels supervivents; en el mateix camí se situa el gentilhome Alonso Quijano, Don Quixot, de noble llinatge, escassos recursos però alts esperits, amb què Cervantes ens ensenya com ens fascina el gest grandiloqüent de l’heroi, fins i tot quan és absurd i inútil, i només aconsegueix arrencar les rialles o la commiseració d’un antiheroi panxut.

Al bàndol dels anti-herois, el vividor Julien Sorel (El roig i el negre) cau precisament intentant ascendir a aquella classe a la que pertany la nissaga dels herois. Al seu torn, el Pijoaparte acaba a la presó perquè com les papallones nocturnes es crema les ales acostant-se massa a la llum d’una Teresa que s’escapa de la seva acomodatícia vida burgesa per jugar a ser progre i desinhibida, però que acaba tornant a la protecció de la família i la classe, i recordant com un mal acudit la seva relació amb el murcià del Carmel.

Aquest home que vol però no pot canviar de classe i l’heroi aparentment humil, però que en realitat porta la sang dels déus o dels reis, són netament europeus. L’heroi americà és, en canvi —sobretot en el cinema i la cultura popular—, l’home normal, discret, sovint invisible, capaç de superar les seves pròpies limitacions i les de l’entorn per a fer, impensadament, coses extraordinàries. És el periodista discret que amaga a Superman o el mil·lionari banal que oculta a Batman, però també el soldat ras, el camperol, el pare que un dia, empès per les circumstàncies, demostra una força i un valor que ignorava que tenia. 

Espanya compta amb una galeria d’herois certament peculiar: el pigall que enganya al cec (Lazarillo); la Celestina que viu de la ingenuïtat de les donzelles enamorades; el Buscón, que sobreviu aplicant com a fórmula de vida les mateixes males arts de les que és víctima. La intenció dels autors és la crítica social; el missatge subliminal és “aquí qui no corre, vola; guarda’t les bones intencions per a una altra vida: no hi ha lloc ni per als herois ni per a les bones persones”. És a dir, d’una gran elevació moral (!!). 

De vegades, em dóna la sensació que aquestes diferències entre els mites americans —sens dubte un pèl ingenus— i els europeus marquen també la manera de fer política al vell continent i als EUA. Sempre tinc la impressió que els polítics europeus estan més lluny de la gent que els americans i que les seves formes —des del protocol a l’opacitat dels mecanismes de decisió— tenen un punt d’aristocràtic despotisme il·lustrat.

Aquí a casa nostra la cosa encara em sembla pitjor, i molts dels que fan política, sigui quin sigui el seu origen social, tracten a la gent amb la displicència, o l’autoritarisme, del petimetre cortesà. El populisme d’alguns —concentrat en els períodes electorals—  és, ben sovint, una concessió —quan no una estratagema— no exempta de paternalisme. El càrrec va per davant de la persona i el poder s’exerceix marcant distàncies, amb poca transparència i massa pactes secrets. Ningú se sent obligat moralment a plegar si falla i ni es rendeixen comptes ni es demanen —el que és francament pitjor. Vaja, com si tots fossin aristòcrates tocats per una llum divina.

I no és que pensi que als EUA la política és neta i transparent —l’existència de “dinasties” com els Kennedy o els Bush és ben mala senyal—, però en general em dóna la impressió que en el món anglosaxó hi ha més rigorositat a l’hora d’exigir dels càrrecs públics que tinguin una actitud exemplar, fins i tot en les formes, que demostrin de forma fefaent que són “els millors entre nosaltres”, com comentava en una altra entrada (Corrupció). M’adono que els exemples que se m’acudeixen són tots britànics: l’Ed Miliband dimitint com a cap del Laborisme després d’una estrepitosa caiguda electoral —just com els polítics espanyols!!—; el científic Tim Hunt, Nobel de Medicina 2001, deixant tots els seus càrrecs i retornant un premi a causa d’uns desafortunats comentaris masclistes (vaja, igual que aquell portaveu del Govern espanyol que ens va fer tan feliços el 1996 assegurant que “si la Constitución fuera mujer, se vestiría de largo, y si fuera hombre, iría a votar”, el recordeu?). Aquí no dimiteix ni l’apuntador!!! El que pugui pensar o sentir la gent tant és: el polític nostrat, com l’aristòcrata il·lustrat, ho és per designi diví i està per sobre del bé i del mal.