Hi ha temporades que defujo les paraules. No pas perquè no puguin expressar el que sento, sinó perquè no vull enfrontar-me als sentiments que les paraules expressen. Perquè no sé què fer-ne, d’aquests sentiments maldestres i errats, com una joguina espatllada, que trontolla endavant i enrere però que ja no és capaç d’avançar.

Totes les decisions són aplaçades, perquè no hi ha res a decidir. Hi ha moments a la vida que el nostre futur no depèn de nosaltres mateixos. És com si fóssim rius que, amb el temps, han anat excavant la llera entre dures parets de pedra, que empresonen el corrent i li donen una única sortida. Et deixes portar, i esperes.

En aquestes temporades m’assalta de tant en tant, sobtadament, un profund sentiment de desolació. La intuïció d’un buit que ho abasta tot, d’un silenci dens i polsegós. Com si tot fos un pervers joc de taula on saltes de la casella de la incertesa a la casella de la solitud caigui com caigui el dau.

Potser al final la vida només es això: seguir tirant els daus amb l’esperança que un dia sortirà el teu número i avançaràs fins a la casella del premi.