L’ànima esquarterada

Sempre he sentit una gran enveja dels escriptors que tenen talent per a la ficció, capaços d’esquarterar la seva ànima en petits bocins i fer néixer de cada fragment un personatge que —màgicament, diria— pren vida davant nostre, en històries que, quan són bones, ens arriben a marcar amb més força que la majoria de les nostres experiències en la vida real.

Sense la ficció, la narració esdevé biografia —fins i tot quan fas crònica, reveles la teva posició tot revelant el teu punt de vista— i l’ànima queda exposada, vulnerable davant les interpretacions i el desgast del temps.

L’ànima esquarterada pot explorar la cara fosca de la lluna, els avencs del mal i dels sentiments inconfessables, a través de personatges foscs i torturats —els antiherois, els vilans— o descobrint-nos  els replecs vergonyants de les vides netes. El privilegi de l’escriptor de ficció és poder viure moltes vides alhora i poder explorar diferents destins per als seus personatges, o com diu l’escriptor Harry Quebert al seu alumne Marcus Goldman a La veritat sobre el cas Harry Quebert, de Joël Dicker:

«—Un dels privilegis de ser escriptor, Marcus, és que pots passar comptes amb els teus semblants a través del llibre.»

El privilegi i el mèrit d’un bon escriptor és que pot agafar la matèria fosca de què està feta la rancúnia i la venjança, aquella en la que molts podríem ofegar-nos, i convertir-la en un personatge inoblidable, en una obra d’art.

Diu el mateix Quebert que per escriure sobre certes emocions no cal haver-les viscut, sinó tenir el talent de fer que els «lectors vegin el que de vegades no poden veure», però jo crec que els bons escriptors són aquells que poden construir un món sencer només amb la seva imaginació i, alhora, fer-lo real davant dels nostres ulls transmetent emocions autèntiques que han arrencat, mossegada a mossegada, de la seva ànima esquarterada. Fins i tot en la ficció, un obra bona és sempre una recerca de la veritat, encara que sigui una veritat que només pot ser explicada a través d’una gran metàfora. O potser no, potser només és un gran mirall trencat on cadascú de nosaltres hi troba fragments que reflecteixen i amplien les nostres pròpies emocions.

Mentre escric aquestes ratlles penso en un gran mòbil de vidres de colors que el vent fa dringar i em pregunto si tots plegats som tant d’una peça com de vegades ens imaginem. Potser totes les ànimes viuen esquarterades, relligades per un cordill fi i voleiant al vent, fràgils i vulnerables. Jo em penso que quan escric els meus pensaments esparsos em mostro com sóc, però ben bé podria ser que els que llegiu només veiéssiu la brillantor fugaç d’un cristall que giravolta davant dels vostres ulls. Un petit boci de la meva ànima feta miques.