Arribo a casa amb el sol encara alt per primer cop en moltes setmanes i penso en tots els escrits imaginats o just encetats que s’han quedat pel camí. Engego l’ordinador i em quedo aturada davant la pàgina en blanc. Tinc la impressió que les paraules que vull dir ja han estat dites, i que em falta energia i implicació per buscar-ne de noves. Em sento identificada amb el personatge de la novel·la que he acabat avui mateix —The Sense of an Ending, de Julian Barnes— quan en una escena diu: “Sec al tren que em porta a casa sense pensar en res, només sentint. Sense ni tan sols pensar en el que estic sentint.”

Recordo haver viscut un temps en què tot al meu voltant era d’una intensitat excitant, passional, de vegades fins i tot feridora. Tot havia de ser pensat i reflexionat, racionalitzat, sentia una estranya urgència per dir la meva, per opinar sobre tot. Ara, en canvi, passo de llarg de moltes coses, reservant la passió per a ben pocs assumptes, deixant-me portar pel sentiment del moment. He vist molt dolor a prop meu en els últims temps, un dolor que m’ha recordat aquell somni recurrent que tenia fa trenta anys, on em veia recórrer poc a poc un llarg carrer pel centre de la calçada mentre, a banda i banda, els edificis s’ensorraven, sense que jo pogués fer res per evitar-ho i sense poder fugir. I aquest dolor aliè m’ha deixat en suspens, amb la permanent sensació que estic esperant alguna cosa que escapa al meu control, i el constant run-run del temor que potser no arribarà mai res de bo, però potser sí allò dolent.

De vegades camino pel carrer i, de sobte, em trobo amb la meva imatge en un aparador i no em reconec. Quan penso en mi mateixa no veig la dona que dilluns vinent complirà 54 anys. En molts sentits em sento millor que 10 anys enrere —entre altres coses, vaig a la feina en bici i munto a cavall diversos dies a la setmana, cosa que llavors m’hagués semblat inimaginable. Però l’acumulació de memòries, d’experiències que semblen tretes d’una vella pel·lícula passada de moda, em fan sentir vella. És com l’estranya sensació que una té veient algú manipulant, en una vella sèrie de TV, algun d’aquells telèfons mòbils que eren de la mida d’una capsa de sabates i als que calia estirar l’antena per parlar.

La novel·la de Barnes parla d’això, de com ens sentim quan mirem enrere i repassem fets de la nostra vida que ens van marcar, o que vam oblidar, malgrat haver estat transcendentals per a d’altres. El protagonista retroba una carta que no recordava haver escrit, tot i haver estat determinant en la vida i la mort de diverses persones, i que explica una versió completament diferent d’alguns episodis de la seva vida, una versió diferent d’ell mateix. Jo, que recordo detalls mínims de fets banals i que em passo la vida esforçant-me per interpretar acuradament els gestos de les persones que estimo, reacciono amb espant a la cordial salutació d’algú que em crida pel meu nom al baixar del tren i de qui no recordo ni la cara ni com es diu.

Com em pot reconèixer, et preguntes, si no em conec ni jo. Perquè a les irregularitats de la memòria s’hi afegeix la inconsciència dels canvis físics. Uns canvis que de vegades no veus al mirall, on projectes el desig del que vols ser, però que l’aparador traïdor no et deixa menystenir.

Potser el que jo espero és la resposta a una carta que vaig escriure i que no recordo haver enviat.