Per fi he anat, aquesta nit, a veure la pel·líula de Villaronga de la qual tothom parlava i, realment, frapa. Una història dura, extraordinàriament ben explicada, extraordinàriament ben interpretada. M’ha impressionat el treball del joveníssim Francesc Colomer (Andreu), els matisos que és capaç de donar a la seva mirada, que la càmera persegueix a llarg de tota la pel·lícula en primers plans que ens van ensenyant com el cor se li torna de pedra a mesura que descobreix les “veritats” dels adults que l’envolten.

Impressiona, com no, la misèria moral que la història retrata, la misèria moral en què la guerra va ensorrar aquest país, més profunda, més dura, més salvatge encara que la misèria física. Et quedes exhaust quan la Florència (Nora Navas) no pot ni escopir a la cara de l’alcalde (Sergi López) perquè senzillament té la gola tan seca com l’ànima. Una misèria moral on tots els personatge s’empudeguen, fins i tot els que declaren fervorosament lluitar pels seus ideals. Quins ideals, es pregunta l’Andreu, justifiquen matar un nen? Pa negre ens diu una cosa que ja sabíem: posats contra les cordes i envoltats de llops, tots esdevenim llops, i els qui tenen el poder ens poden utilitzar i llençar-nos després a les escombreries. La revenja dels vencedors és insaciable i els pobres només es tenen a ells mateixos per vendre’s: el pare es ven les mans i els principis, el fill es ven l’ànima, i la mare, impotent, els veu marxar tots dos empresonada en un dol etern.

No hi ha ni una engruna d’heroïcitat a Pa negre, ni un borrall d’èpica, només homes i dones trencats, fets miques, com si en aquell carro que s’estimba penyasegat avall al principi de la història hi anés la humanitat secera.
…