M’he instal·lat a la terrassa de casa, perquè al despatx hi fa massa calor. Però aquest és un espai més per a llegir que per a escriure. Em distreuen els ocells, els núvols del cel, els jocs dels nens dels veïns, el gos de la casa del costat, el meu, que vigila totes aquestes coses i em dóna cops a la mà perquè l’acariciï…

Així són les tardes d’estiu quan encara arrosseguem el cansament de tot un any de presses, de feina feixuga; quan voldríem ser creatius i només ens sentim eixorcs.

Em quedo mirant el pati buit de la veïna i sento una espurna de tristesa al cor per no haver-me pogut acomiadar abans que comencés el seu viatge sense retorn. Miro les males herbes que creixen pels racons i l’arrebossat de les parets del patí, inflat i a punt de caure aquí i allà, i em pregunto què en deuen haver fet de les esponeroses hortènsies que pintaven de rosa i malva el meu humil paisatge de patis interiors. La casa espera, malalta, algú que curi les seves ferides i la torni a la vida.

Miro el pati buit i penso, una vegada més, en com n’és d’estrany que la frontera entre la vida i la mort sigui una línia tan fina. Ens costa tant néixer i aprendre a viure!!! I en un minut, en uns segons, tots els nostres somnis (i els dels qui ens estimen) poden quedar suspesos en el buit, recaragolats en la ferralla d’un tren, esclafats contra el paviment d’una carretera…

Evidentment, m’ha afectat, com a tots penso, l’accident de Santiago de Compostela. Però el que m’impressiona no és només aquest cas, les 78 vides arrabassades sobtadament, en una maniobra absurda, en un revolt mal gestionat, tot plegat potser evitable, sinó el fet mateix de la vida aturant-se de sobte, com una espelma que s’apaga, ara hi ha flama, ara ja no. I com canvia tot de cop al voltant d’aquest silenci.

La tarda passa lenta i mentre em deixo bressolar per la música búlgara penso que he de guardar els meus somnis en un lloc segur (potser en un conte, potser en un poema, potser en una cançó…) perquè cap parca imprevisible me’ls pugui prendre.