Etiqueta: Skey

Isle of Skey

Fa cinc dies que vam arribar a Escòcia i estic fascinada per aquest país. La meva filla diu que es podria arribar avorrir de tan de verd, però jo estic segura que no me’n cansaria mai. Els paisatges són, simplement, espectaculars. Ahir vam baixar des d’Inverness a l’illa d’Skey per petites carreteres que travessaven muntanyes, i al mig de la immensitat verda, aturada al costat d’un “loch”, sents emocions contradictòries: corpresa per la bellesa, aclaparada per la infinitud dels espais, per la força de les muntanyes gegantines que t’envolten, et sents lliure i alhora “capturada” per les pedres, els arbres, els rius. 
Porta dos dies plovent. Plovia a Drumnadrochit, al costat del llac Ness, prop del castell de Urquhart, on vam estar muntant a cavall. Va ser una hora genial; just el temps que va aturar-se el xàfec, per donar-nos ocasió de galopar enmig dels boscos. En una tarda com la d’ahir, els clubs d’hípica a casa nostra aturen l’activitat. Aquí haurien d’estar inactius quasi permanentment. Així que, plogui o no, les excursions a cavall no es fan. Jo muntava la Kelly, una euga forta i tranquil·la que faria bona parella amb un dels cavalls que munto habitualment a Terrassa, el Bebote, per caràcter i maneres.
Avui ha seguit plovent, amb més o menys força segons l’estona, i nosaltres ens hem dedicat a recórrer l’illa d’Skey. Hem anat cap al nord-oest, a Uig i ens hem aturat al port d’Idrigill, on hem vist descarregar la pesca d’escamarlans, que atrapen amb trampes, semblants als cistells que els pescadors del Mediterrani empren per pescar les llagostes. Aquí els hi diuen ‘langoustines’, i una vegada més m’ha sorprès que un idioma tan ric com l’anglès sigui tan pobre a l’hora d’anomenar les bèsties del mar. Nosaltres tenim llagosta i llobregant (o sastre, o llamàntol) i ells només tenen ‘lobster’; i tenim gambes, i llagostins, i escamarlans, i per ells tot té el mateix nom. I tanmateix, els noms importen, la riquesa d’un idioma és la riquesa de la vida. M’he quedat amb ganes de menjar-me uns quants escamarlans, perquè a l’hotel on ens hem aturat a dinar, a Flodigarry, el preu de les bèsties ‘picava’ bastant, però a canvi m’he menjat un gratinat de peix de la zona boníssim, amb tonyina i salmó i musclos i gambetes (o alguna mena de ‘langoustines’).
En qualsevol cas, si mai us heu de perdre en algun lloc durant dues o tres hores, feu sense pressa la carretera que va d’Uig a Flodigarry i d’aquí fins a Portree. Només se m’acut dir, impressionant. Feréstec i aclaparador. Cases solitàries en mig d’immensos prats que arriben fins a la vora de l’aigua o fins al capdamunt d’un espadat. Ovelles soltes per tot i escadusserament alguna persona enfeinada. És com si el temps s’hagués aturat.
Parlava d’idioma fa un moment i he recordat l’home de la benzinera, prop de Drumnadrochit, que em deia ahir, sense cap dramatisme, que el gaèlic és una llengua que s’està morint. Aquí a Skey no ho sembla: tots els cartells de la carretera són bilingües (de fet, quan vaig travessar el pont de Kyle of Lochalsh em vaig espantar, perquè el primer cartell indicador que trobes està només en gaèlic i em vaig témer que aquesta fos la situació, ja que els noms de moltes localitats, com aquesta de Broadford on som, difereixen molt en gaèlic i en anglès, que és la llengua en la qual són quasi bé tots els mapes; però no, tenen clar que el turisme és un negoci clau per l’illa i t’ho posen fàcil). En qualsevol cas, aquí sents a la gent parlar el gaèlic a les botigues, amb els nens, i estic segura que en els pobles que hem travessat aquesta tarda, on havies de deixar pas a les ovelles i a les vaques que creuaven la carretera on has d’aturar-te cada dos per tres per deixar passar els cotxes que et venen de cara (per la dreta, of course), també el parlen. Però una llengua essencialment rural és, com deia l’home de la benzinera, una llengua que es mor, perquè la força dels mitjans, de l’educació, i aquí del pes internacional de l’anglès, juga en la seva contra.
Nosaltres, d’altra banda, no parem de sentir català i castellà per tot arreu. Hi ha molta gent catalana i de diferents regions d’Espanya de vacances per aquí. És quasi impossible entrar a un museu o a un castell i no sentir algú que comenta la jugada en la nostra llengua o en castellà. Als albergs on ens hem allotjat, a més, ens fem notar, perquè el to de veu de tota la gent de per sota els Pirineus és com a mínim dos decibels més alt que la resta d’europeus.
Crec que a fora segueix caient la pluja fina que ens ha mullat el dia. Tot i el cel de plom, el mar i les muntanyes, els espadats vertiginosos i els prats immensos llepats pel mar, constituïen un paisatge magnificent, digne de veure’s i de recordar. Demà marxem cap a Fort William. A veure si el sol ens acompanya, com els primers dies.