Categoria: Viatges

El silenci i Elionora (crònica sarda)

Estic escrivint en mig la fosca, aquí a Isola Rossa, sabent que tardaré uns dies a poder publicar aquesta entrada, desconnectada com estic de la xarxa, a la que només accedeixo accidentalment en algun bar. 

Avui dissabte (8/8) ha estat un dels dies més calorosos d’aquesta setmana que estem passant a la costa nord de Sardenya i la nit no és pas millor. Per això, m’he cobert literalment de repelent de mosquits i he sortit al porxo a buscar la fresca de la nit, confiant no ser devorada pels bitxos voladors que s’apleguen embogits al voltant del llum de la paret, on un dragó s’ha instal·lat còmodament a veure’ls venir i anar-los enxampant. 

Sento el crec-crec llunyà de les ales dures d’algun insecte que no sé identificar —crec que grills i cigarres canten més d’hora, al tombant de la tarda—, però al darrera hi ha un silenci dens, un silenci que és, alhora, reparador i aclaparador. Quan els insectes callen i s’aturen els sons llunyans que arriben des dels locals del port, el silenci ho engoleix tot i et fa sentir com si flotessis en un espai sense dimensions, en un temps aturat, sense principi ni final. 

Nit sense lluna, farcida d’estels. L’insecte de les ales dures ha reprès la seva serenata nocturna. De sobte, entre els estels, un llum intermitent travessa el cel a tota velocitat, mentre a mi m’arriba el so del seu motor. Gaudeixo de la fresca nocturna mentre recordo les platges que hem visitat aquests dies: de sorra fina i enganxosa, de sorra gruixuda i rosada, de còdols i roques… Aquesta illa té de tot, només movent-te d’una punta a l’altra del Golf d’Asinara, de Porto Torres a Santa Teresa de Gallura. També hem estat a La Maddalena i a l’Illa Caprera. I a la capital de la Costa Esmeralda, Porto Cervo, que ens va rebre amb els iots més luxosos de l’illa i una exposició, al mateix port, de Masserattis, que n’acompanyava una altra de Bugattis, joies i rellotges exclusius organitzada per Harrods. Els habitacles semblaven més atractius que els habitants visibles, però potser era encara massa d’hora. 

A Sardenya, la transparència de l’aigua impressiona, ja sigui entre les roques de Costa Paradiso o sobre la sorra blanca de les platges de La Maddalena, però el nombre de turistes és considerable, el que no fa les platges menys paradisíaques, però sí més incòmodes. Pegues de viatjar a l’agost! 

[…]

En qualsevol època val la pena visitar L’Alguer, una petita ciutat plena d’encant, amb els seus carrers estrets i empedrats que baixen cap a les muralles que voregen el mar, prop l’entrada del port. Tots els carrers tenen dos noms: un en català i un en italià que només eventualment és la traducció de l’anterior. En general, el nom en català diu una cosa i la versió italiana una altra de ben diferent. No vaig poder esbrinar quina tendeix a emprar la gent que viu a L’Alguer, però quan parles el català, en una botiga o a un restaurant, no tens gens la impressió que ningú t’entengui o que identifiquin la teva parla com alguna cosa propera. Tanmateix, amb tant de turisme costa saber si tens davant els locals o els sobrevinguts de qualsevol altre punt de l’illa o d’Itàlia. 

He escrit els darrers paràgrafs gaudint de la fresca de la tarda, a l’ombra d’una olivera borda. Faig un esforç per no endormiscada-me mentre miro les fulles agitades pel Mestral que bufa des de bon matí. La visita a L’Alguer i a Castelsardo va ser ahir, avui ha estat un dia més de sol que d’aigua, perquè les fortes onades i corrents han assenyalat amb bandera vermella les platges i després que unes quantes onades amb revolquessin per la sorra, he deixat córrer el bany. 

[…]

Al final em vaig endormiscar i vaig reviscolar-me per anar a prendre un capuccino al poble. Després va ploure i l’aigua va deslluir una mica el castell de focs que havien preparat a Isola Rossa, però vam dormir fresquets. Acabo l’entrada a l’Aeroport d’Òlbia, mirant de saber qui era Elionor d’Arborea, heroïna sarda nascuda a Molins de Rei, jutgessa d’Arborea quan l’illa estava dividida en quatre Giudicati, quatre territoris autònoms que se sentien independents —i actuaven com a tals—, quan de fet diversos regnes europeus els veien com a dominis seus, lligats per relacions de vassallatge. El pare d’Elionora, Marià IV d’Arborea, es va educar a Barcelona, a la cort d’Alfons IV, va participar a la coronació del fill d’aquest, Pere IV el Cerimoniós, i es va casar amb una noble catalana, Timbora de Rocabertí, però no es va considerar mai vasall dels reis catalans. Ell, igual que després la seva filla Elionora, es considerava estrictament un aliat de la Corona d’Aragó, a la qual van demanar ajut per a les seves lluites amb els altres Giudicati de l’illa.

He llegit sobre Elionora, perquè ella va viure uns anys al castell de Castelsardo, al giudicato de Luogudoro (nord-oest de Sardenya), després de casar-se amb un Dòria, família genovesa que controlava els territoris fronterers al nord d’Arborea (regió d’Oristano). Però el que fa interessant el personatge no són els seus orígens catalans, ni les seves ambicions polítiques i accions militars per unificar l’illa i mantenir-la independent dels regnes que se la disputaven, sinó que va promulgar un dels corpus legislatius més avançats de l’època (Carta de Logu, 1395), que entre d’altres coses resolia la majoria de conflictes mitjançant sancions econòmiques i defensava el dret a la propietat de les dones. 

Elionora va ser d’origen català una mica per casualitat, tot s’ha de dir, i va ser sarda fins al moll de l’os, però m’ha agradat descobrir-la en aquest viatge, com m’agrada sempre descobrir dones interessants. Apali, ja podem tornar a casa!!!

Una setmana al Delta

El misteri de les muntanyes rau en allò que el seu perfil gegantí amaga. El misteri del Delta està en la infinitud del seu horitzó. El mar verd dels arrossars s’estén davant teu i l’altre mar, el de debò, és només una intuïció invisible al final d’un camí o d’una carretera. Sota el sol abrusador del migdia, et perds amb la bicicleta pels senders solitaris, i t’acompanya un silenci vibrant només trencat, ara i adés, pel batre d’unes ales i les capbussades de les desenes d’ocells que t’envolten.

He passat una setmana al Delta i he corregut pels seus camins. Voltant la Tancada, he vist flamencs i un agró blanc, he vist capbussar-se als bernats pescaires i una família de cabussons, he vist volar els corbs i els ànecs grisencs nedant per les sèquies… I mentre corria sota el sol pensava en la qualitat estranya del temps, que s’estira i que s’arronsa, que s’allarga en l’espera del que desitgem i s’escurça en el gaudi del que ens és plaent i ens fa feliços.

IMG_1899El silenci del migdia al Delta, prop de les barques varades al costat d’embarcadors atrotinats, em fa pensar en els que esperen un futur incert després d’una vida plena que els ha envellit. Allà lluny, un pescador solitari tira el rall, i penso en els gestos antics, en la vida que avança a ritme lent, perpetuant-se, mentre una mica més enllà el món corre embogit no sap molt bé cap a on.

No és veritat que aquí, lluny de la ciutat, les coses materials no tinguin importància. Ben al contrari, tot el que ens importa és matèria: la terra, l’aigua, les plantes d’arròs, els peixos que boquegen atrapats a les xarxes, el llim on enfonso els meus peus, els tomàquets de l’amanida, la tinta que ha pintat de negre la fideuà… Tot és una matèria rica, olorosa, gustosa, que es compra i es ven amb diners, com tota, però que s’aprecia amb el nas, amb la boca, amb la pell.

En realitat, a les ciutats vivim defugint la matèria, encaixats en despatxos i sales innòcues, on no hi fa ni calor ni fred (o més aviat, hi fa calor a l’hivern i fred a l’estiu). Nosaltres, igual que la gent de la terra i del mar, sentim que la vida ens canvia quan algú mou els fils des dels móns abstractes de l’economia i de la política, però jo de vegades envejo aquells que poden agafar amb les mans el fruit de la seva feina.

He passat una setmana al Delta, que ha estat sobretot una setmana de música. Al Jotacampus, al Poblenou del Delta, he retrobat la meva veu, que tenia oblidada com una joguina vella, que només treus quan estàs sola perquè et sembla ben poca cosa. Aquí he conegut gent magnífica, apassionats de la música popular, i he compartit amb ells el plaer de cantar i glossar.

La música no es pot tocar, no es pot menjar, ni olorar, però ens acarona, ens alimenta i perfuma la nostra vida. Com l’amor, sovint ens obsessiona i, de vegades, ens canvia. La música fa la solitud menys feixuga i alleuja la tristor. Per això m’he portat del Delta unes quantes cançons i d’una cançó, dos versos: El silenci d’estimar / mai se’n va.

 

Beisbol i art

Des de la finestra de l’hotel de San Diego on sóc ara tinc la impressió de poder tocar les graderies de l’estadi Petco només estirant la mà. Ahir a la tarda jugaven els San Diego Padres contra Los Angeles Dodgers i hores abans que comencés el partit, l’estadi i tot l’entorn ja eren a vessar. L’ascensor de l’hotel no parava de vomitar grups d’angelinos que havien vingut a donar suport al seu equip i que van decidir fer nit aquí, perquè un partit de beisbol se sap quan comença, però no quan acaba. Les nou entrades es poden jugar en menys de tres hores o en prop de quatre, i divendres, que es va jugar el primer dels dos partits entre aquests equips, l’estadi no es va buidar fins prop de les onze de la nit, tot i haver començat a les 19:15h.

El beisbol és l’esport popular de masses aquí (tot i el pes del futbol americà i del bàsquet). Es juga en família, es veu en família i s’hi va en família, amb tots els components vestits de cap a peus amb els seus colors.

Abans de sentir els altaveus de l’estadi, vaig aprofitar unes hores lliures per caminar per San Diego i arribar fins al Parc Balboa, on s’apleguen diversos museus i d’altres atraccions per a visitants i ciutadans, des del parc zoològic fins a estadis esportius. Els museus —Museum of the Man, The San Diego Museum of Art, Mingei International Museum, Tinken Museum of Art, Museu d’Història Natural, entre altres— estan majoritàriament instal·lats als edificis historiats que queden encara dempeus dels que es van construir el 1915 per a l’Exposició Panamà-Califòrnia. Són imitacions del Barroc espanyol, que evoquen el passat colonial de Califòrnia i del comptat de San Diego, que fins al 1821 va ser territori espanyol, abans de convertir-se primer en part de Mèxic i, a partir de 1848, en part dels Estats Units.

A Balboa he visitat el Tinken Museum, que aplega una petita col·lecció d’art europeu i americà, des dels segle XIV al XX, de la Fundació Putman, i aquests dies també una mostra temporal del futurista rus El Lissitzky (1890-1941), i també el San Diego Museum of Art (SDMART), que té una molt interessant i diversa col·lecció (art del segle XX, impressionisme, Renaixement, art americà del XVIII i XIX, art asiàtic de Xina, Corea i Japó…), però que a més aquests dies acull una exposició temporal sobre Sorolla i els Estats Units.

marini
‘idea per al genet’, de Marini, davant una obra de Frank Stella

Tot i les seves petites dimensions, el SDMART exposa algunes peces impressionants i obres representatives d’alguns dels millors artistes de la història de l’art: Tintoretto, Veronese, Giorgione, El Greco, Goya, Sánchez Cotán, Corot, Renoir, Rodin, Modigliani, Diego Rivera, Dubuffet, Braque, Miró, Dalí, Stella… A mi em van agradar especialment un Maurice Vlamick de la secció impressionista (Poble amb esglesia, 1010). A la mateixa sala, una vista del Sena de Raoul Dufy (1904) em va fer pensar que per una obra com aquella o com la Dona pentinant-se el cabell (1907), de Pierre-Auguste Renoir, al meu amic Ignasi li hagués pagat la pena viatjar fins aquí. Moltes obres de la secció d’art modern i contemporani em van semblar precioses, però em van agradar especialment l’Aqueducte (1918) de Diego de Rivera, Purple Hills (1935), de Georgia O’Keeffe, i la impressionant Idea per al genet (1955), de Marino Marini.

La major part de la visita la vaig passar, però, a l’exposició que narra la relació de Sorolla amb els Estats Units, una relació que va començar el 1893, quan el pintor valencià va obtenir un guardó a l’Exposició Mundial Colombina de Chicago i que el 1900, després d’un altre premi a l’exposició UNiversal de París, es va consolidar, en convidat a exposar a la Hispanic Society de Nova York pel filantrop i milionari  Archer Milton Huntington. No deixa de tenir certa gràcia que hagi hagut d’anar a San Diego per a descobrir els guaches que Sorolla va pintar el 1911 des de la finestra de la seva habitació a l’Hotel Savoy, unes peces que es conserven al Museu Sorolla de Madrid i que a mi em semblen el més interessant de la mostra. Són apunts fets en color o només amb pintura blanca i negra sobre paper ocre (que aprofitava dels emprats llavors per doblegar les camises) del carrer 59 o del proper Central Park, de pinzellades ràpides i vibrants. Genials.

Sorolla és un mestre de la llum i la composició, amb una primera època de marcada preocupació social (¡Otra Margarita! [1892], ¡Triste herencia! [1900]) que després queda relegada per una pintura més festiva, d’escenes més bucòliques arran de mar, o per retrats per encàrrec. Sorolla captava com ningú la llum del mar Mediterrani i era un treballador incansable que estudiava en desenes d’esbossos el moviment fins a trobar el dinamisme exacte que volia imprimir a l’obra, però mirant els seus carrers de Toledo no vaig poder evitar pensar en algunes obres de Gimeno i preguntar-me quina podria ser avui l’apreciació de la seva obra si enlloc de viure marginat i en la pobresa hagués trobat un mecenes americà.

 

A Colòmbia sempre és primavera

Quan era jove i prepotent, recordo haver-li dit a una amiga lletraferida, mentre l’ajudava a endreçar els centenars de volums de la seva biblioteca, que m’estimava més “viure la vida, que no pas llegir-la en un llibre”. Tanmateix, amb el temps vaig deixar de pensar que la vida que valia la pena era fora de les paraules. D’alguna manera, posar per escrit els pensaments i les vivències que tenim els fa més reals, més consistents, els preserva del desgast del temps i la memòria, i és llegint el que han escrit d’altres —ja sigui crònica o ficció— que, de sobte, entenem el sentit d’aquell malestar que ens rosega o que descobrim una emoció que no havíem pogut ni imaginar abans.

No sé si val per a tothom, però la meva vida real s’amaga entre les paraules que escric. Potser és perquè, de vegades, la vida física —com dir-li, si no?— em desborda, em perd per camins pels que no voldria haver hagut de passar i perquè les meves emocions m’aclaparen, fins i tot em paralitzen, i a voltes m’encenen i em llencen com una bala perduda contra el món. Escrivint puc donar un sentit als meus sentiments extraviats, les paraules esdevenen un agafador que evita que caigui pel fosc forat de la depressió. Hi ha paraules, com aquestes, que comparteixo amb tothom, n’hi ha que són només per a mi. I jo visc entre totes elles.

En tinc la casa plena de paraules (ara la meva biblioteca ja és quasi tan gran com la d’aquella amiga del primer paràgraf) i carrego allà on vaig llibretes i artefactes electrònics per envoltar-me de mots i recollir-ne de nous. Per això vaig demanar als Reis “un sac ple de paraules”, però no em devia haver portat bé, perquè no me’n van deixar cap, i ara sento que no sé com escriure res que faci feliç als infeliços, res que ajudi als que necessiten socors, res que que porti alegria als trists i alleugi les ànimes feixugues pel pes de la culpa o de la solitud.

Potser el problema, se m’ha acudit de sobte, és que les paraules són com pells buides que adopten la forma del farcit de la vida i que cal estar molt atent per alimentar-les amb passió i no fer-les servir d’amagatall. Jo visc entre les meves paraules quan visc, però també puc fer falses parets de pellerofes mortes i provar d’amagar-m’hi darrera per no haver d’enfrontar la vida. Potser no em manquen paraules, sinó la sang i la carn i l’amor per omplir-les de vida.

Per a ser un bon escriptor cal estimar molt els éssers humans i estimar-los tal com són, amb la seva grandesa i la seva mesquinesa, amb la seva santedat i els seus pecats. Ho vaig pensar, de nou, mentre llegia Canadà de Richard Ford, un escriptor que m’entusiasma des que vaig començar a llegir les seves novel·les i les seves narracions a principis dels 90. Llavors vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar-lo (“Ford, un nòmada davant del drama de les vides petites”, Diari de Barcelona, 18-4-1990) i em va fascinar la seva exploració dels motius per l’esperança en les vides més dures i, aparentment, sense ideals, una esperança i uns ideals que, al final, es resumeixen en l’amor. I per a trobar l’amor, per a distingir-lo entre els enderrocs de les vides petites, cal estimar. Potser jo no estimo prou?

orquidies
Orquidies al Jardí Botànic de Medellín

Tots busquem l’amor, però, de vegades, el que trobem és la primavera. Un esclat de llum i colors i olors que s’obre pas entre les tardes de cels ennegrits per ruixats imprevists. La vida ens esclata a dins a tots —plantes, bèsties i éssers humans— reclamant espai i aire per a treure’s de sobre la carcassa de l’hivern, i sota la llum nova s’intensifica l’escalf dels afectes.

A Colòmbia, tot l’any és primavera, i els núvols i el sol es passen el dia jugant a fet i amagar. Les plantes són exuberants, les tempestes violentes i el cel brillant. I jo em pregunto si és més fàcil o més difícil estimar en una primavera inacabable.

 

Des de Colòmbia (2)

La meva estada a Colòmbia s’acosta al seu final i acomulo tanta informació, tantes idees, que suposo que hauré de fer noves entrades quan reposi i ordeni el pensament.

Era un viatge de feina i he complert els objectius que m’havia proposat, pel que he tingut poc temps per passejar-me. A més, dues ciutats de l’extensió i diversitat de Medellín i Bogotà no es poden apreciar en només cinc dies.

No he tingut ocasió de moure’m pels entorns més turístics, com la zona de La Candelaria, aquí a Bogotà, entre altres coses perquè propis i estranys m’han advertit del risc de moure-s’hi sol i amb aspecte de turista. Els robatoris són freqüents i a voltes violents. Tret d’aquesta autolimitació, Bogotà és una ciutat molt agradable (almenys el poc que he pogut veure al voltant de la Plaça del 93 i a la Zona T, un àrea restringida al trànsit amb una concentració de les botigues de marques internacionals que trobes a tot el món, incloent Zara, Massimo Dutti i Desigual); la gent és molt gentil; i es respira el mateix aire animat i laboriós que a Medellín.

No saps mai fins a quin punt són sinceres les declaracions de les elits polítiques i econòmiques manifestant el seu compromís pel progrés social. Es millor sentir-ho que escoltar el contrari i, en qualsevol cas, m’ha semblat real en la gent amb qui he parlat. Alguns també adverteixen que el grau de corrupció política és elevat, d’altres recorden l’amplitud de la bretxa social (que no es redueix només amb declaracions i que manté enormes diferències entre l’educació i la salut pública i la privada). Però hi ha una percepció de canvi a millor generalitzada i arreu els programes d’emprenedoria desborden d’èxit de participació, perquè la gent té ganes de fer coses. I dóna gust estar en un lloc on la gent té ganes d’inventar i no viu només preocupat de “salvar les naus”, com passa sovint a casa nostra (que primer no vam voler veure la crisi i ara no ens la traiem de sobre).

Si escoltes les converses de la gent del carrer —taxistes, botiguers, cambrers…—, sovintegen les crítiques a una classe política corrupta. Pensen que darrera la guerra contra la guerrilla de l’expresident Uribe hi havia molt de venjança personal —el seu pare i el seu germà van ser segrestats i assassinats per les FARC—, però creuen que fins que ell no va arribar el país estava segrestat per la violència i que sense la seva acció no hagués estat possible posar-hi fi. No entenen, diuen alguns, per què se’l critica tant, si abans que ell parés els peus a la guerrilla, la gent no gosava sortir de casa.

És difícil jutjar des de fora una situació tan complexa, en la que, com passa sempre en els conflictes violents, tots els actors tenen una part de culpa i les víctimes civils estan sempre al mig d’un foc creuat. Aquí hi havia guerrillers, militars, paramilitars i narcotraficants, així que les bales plovien de totes bandes. La sortida d’un conflicte així és meritòria fins i tot si és imperfecta.

Ara espero a l’aeroport l’avió cap a Madrid (malauradament, el vol directe Bogotà-Barcelona només funciona tres dies a la setmana). El viatge m’ha deixat moltes ganes de conèixer més d’aquest país. Estic quasi segura que tornaré. Quasi, perquè en aquesta vida no pots estar mai segur del tot de res.