Acabo de llegir a l’InfoCatalunya, la revista que edita i distribueix gratuïtament a tot el país la Generalitat, que aquesta institució dona suport a la candidatura al Nobel de la Pau de la Fundació Vicenç Ferrer, i m’he quedat al·lucinada. Com pot prendre partit l’agència de cooperació d’un govern, i el govern mateix, en la defensa d’un reconeixement a una sola de les institucions que treballen en l’àmbit de la solidaritat? És potser més valuós per al Govern català el treball que fa aquesta fundació per les persones pobres que el que poden estar fent d’altres organitzacions solidàries amb més història i menys personalisme, amb més abast i més transcendència?

A aquest suport públic diguem-ne espiritual a la Fundació Vicenç Ferrer, hi han afegit la donació (només a aquesta i no pas a d’altres entitats igualment solidàries) de la recaptació d’uns concerts i unes actuacions musicals al Palau Robert que fins on jo sé es paguen amb diners públics. Amb quin criteri, em pregunto?

Després de 15 anys al món de les ONG, coneixent com conec com n’és de complex l’accés als fons públics per les organitzacions solidàries i el treball d’avaluació que cal fer per ser justos en el repartiment dels ajuts a projectes (cosa que no sempre s’aconsegueix), aquest suport no només em sembla arbitrari, sinó clarament oportunista. Sembla dictat pel temor de no sortir a la foto si Vicenç Ferrer ascendeix als altars laics del Nobel abans d’ascendir als altars de l’Església (cosa que té difícil sent un exjesuita, companyia sempre una mica massa alternativa pel gust de certes jerarquies, que va penjar els hàbits per casar-se).

Personalment, mai vaig ser admiradora de l’estil personal i el tarannà del vell cooperant que sense cap mena de rubor declarava a les entrevistes que no l’importaven les causes de la pobresa, però que tenia clar que s’havia d’ajudar a les persones que ho necessiten. Estic totalment d’acord en la segona part de la frase, però per més que ajudis, mai et pots desentendre de les raons que fan pobres als pobres; no pots construir un microcosmos de buenismo a Anantapur, mentre el món segueix avançant tot aixafant milions de persones entre les dents d’un engranatge d’injustícia que no et molestes a denunciar.

Tanmateix, tot i no estar d’acord amb els seus plantejaments, podria haver entès que se li hagués donat el Nobel a la persona, per la seva capacitat d’inspirar a milions, pel seu carisma, pel seu compromís personal… I hagués entès que els membres del Govern haguessin donat suport de forma pública, però això sí a títol personal, a Vicenç Ferrer com a candidat al Nobel de la Pau. El que no entenc és per què l’admiració a una persona que ja ens ha deixat hagi d’esdevenir guardó a una entitat que no és exemplar ni per dimensions, ni per tipologia de projectes, ni per implicació en sensibilització i campanyes. I em sembla poc equitatiu (i un Govern ho ha de ser) que es dongui suport públic a la candidatura.

Suposo que no guanyaré admiradors per aquesta entrada, perquè molta gent  valorava la figura de Vicenç Ferrer. I als mitjans els encantava, més que el que deia o el que feia, el seu aspecte d’apostol laic. Tant se val. Algú ha de dir aquestes coses, i potser a mi em resulta més fàcil ara que ja no sóc al sector.

Seguirem el tema.