Quan fa uns anys vaig passar unes setmanes estudiant anglès a Oxford, la meva dispesera (una jove ioguslava casada amb un anglès) m’explicava que al Regne Unit tothom creu en la màgia, ho reconeguin o no, i que a totes les cases hi ha un fantasma. Potser per això tenen tant d’èxit les aventures de Harry Potter (a la resta del món també, però això no fa al cas ara).



Tanmateix, el que m’ha fet recordar aquella sentència no ha estat pas la J.K.Rowling, sinó l’abundància de sèries de TV protagonitzades per aquest encreuament entre fetilleres i assistens socials que són les vidents que parlen amb morts (que només veuen elles i, naturalment, els telespectadors) i es dediquen a tancar “casos oberts”, ja siguin els d’ànimes en pena que no s’han decidit a donar el pas definitiu cap a la llum blanca o, com la d’avui, que s’alien amb la policía per descobrir pedòfils o amb el fiscal per a esbrinar quins candidats a membres d’un jurat poden fer-lo més procliu a dictar una sentència de mort.



Aquest darrer “acudit” m’ha donat basques. La propaganda pro pena capital d’aquesta darrera sèrie de la Quatro és tan brutal i maniquea que posa la pell de gallina, i costa de saber si el que hi ha darrera de la producció és convicció “neocon” o pur oportunisme comercial (que, posats a triar, no sé què és pitjor).



Jo que havia començat a creure que, tret de Voldemort i els seus fidels, tota la màgia era bona i a fi de bé, i vet aquí que em trobo de cara amb aquest personatge de mare de família ianqui amb dots telepàtics i de medium espiritista (casa amb jardí, nens rossos, i monovolum a la porta), assedegada per fer el bé, que es dedica a buscar arguments no per fer justícia davant d’un crim, sinó perquè aquest crim rebi la pena màxima. Edificant, oi?



Potser l’esperit màgic anglosaxó es va marejar travessant l’Atlàntic o potser l’ha pervertit aquest puritanisme rampant dels que manen als EUA i que tan malament s’adiu amb l’esperit irreverent i juganer dels fantasmes.