Un dia per als drets de les dones

Acabo de tornar de la festa solidària anual d’Intermón Oxfam, Un Dia per a l’Esperança, que a Barcelona s’ha celebrat al Moll de la Fusta. Però aquesta ha estat només una de les 47 ciutats de tota Espanya on té lloc aquesta convocatòria, que mostra l’àmplia diversitat del treball d’Intermón Oxfam (cooperació i ajut humanitari, comerç just, campanyes) al voltant d’un tema. Aquest any l’eix triat ha estat els drets de les dones, exemplificats a trevés del treball de l’ONG a República Dominicana i l’esforç que les dones d’aquell país fan per millorar la situació de les seves famílies i de les seves comunitats.

El recompte de participació a la trentena de festes d’IO que s’han fet avui (algunes ja van celebrar-se ahir i divendres i a unes quantes ciutats la convocatòria s’ha posposat fins el 28 d’abril i el 5 i 13 de maig) ha superat de llarg les 170.000 persones.

A més, s’hi pot participar d’altres maneres, com per exemple prenent part en l’acció viral per recollir fons per als projectes d’IO a favor de les dones. Prova-ho, és divertit, a més de solidari.

Amb tots els anys que fa que col·laboro amb IO, he de reconèixer que la festa solidària anual és un moment de reafirmació del meu compromís, tan potent com ho han estat les meves visites als programes de cooperació d’organització i el meu contacte directe amb les persones amb què col·laborem. Sí en aquests viatges he tingut ocasió d’admirar la força i la resolució amb què lluiten pel seu futur les persones que viuen en la pobresa (especialment, aquestes dones admirables que es deixen la pell evitant que les seves societats es desintegrin i construint espais d’esperança), quan sóc a esdeveniment com el d’avui sento l’orgull de formar part d’un moviment que és molt més gran que la suma de la petita aportació que fam casacun de nosaltres.

Pel fet de treballar en una ONG, sento sovint comentaris crítics: que si només fem que posar parches i convertir-nos en complices d’un sistema intrínsicament injust; que si no ens controla ningú i no expliquem massa bé què fem amb els diners; que si som massa paternalistes; que si prediquem la revolució des de la barrera; que si el que fem és pura caritat i que així no s’acaba amb la pobresa…

Cap d’aquestes coses és certa (almenys ho puc dir sense por d’equivocar-me en el cas d’Intermón Oxfam, que conec a bastament), però totes apunten cap a riscos certs. Es cert que s’ha volgut, i alguns encara volen, manipular la cooperació en benefici de determinades visions polítiques o d’interessos econòmics i geoestratègics, però si algú ha denunciat aquest biaix i ha fet girar la mirada dels mitjans cap al nostre sector ha estat l’activisme de les ONG (contra l’ajuda oficial que obliga a contractar serveis als països donants, contra l’ús pervers de l’ajut alimentari per colocar excendent de cereals, a favor d’un sistema de subvencions a ONG més transparent i que primi la qualitat en la lluita contra la pobresa, contra la falta d’imparcialitat de l’ajut humanitari en mans dels contendents en certs conflictes, etc.).

També és cert que hi ha ONG amb orientacions molt paternalistes i caritatives, que declaren que tant els fan les raons de la pobresa i que no qüestionen l’injust sistema de repartiment de poder i recursos, tant a escala internacional com dins de molts països, però cada dia són més les organitzacions que ens mobilitzem per canviar l’estat de les coses. Reprenent una coneguda metàfora, ni donem el peix, ni donem la canya (sobretot, perquè amb una canya es fa ben poc si un és camperol a l’àrid Sahel o l’aigua baixa contaminada per una mina d’or a la selva peruana) sense abans preguntar-li al beneficiari què necessita (potser un crèdit per hams i ceb) i treballar junts com garantir la viabilitat futura del projecte i la seva contribució al desenvolupament de la comunitat i del país.

De la transparència parlava en una entrada anterior i em reitero en l’opinió que cal exigir-la, i analitzar la informació que rebem des de la racionalitat i no només des del cor. Cal preguntar-se no només si els diners arriben, sinó també què es fa amb aquests diners; com volem que sigui el món i com hi estem contribuint amb aquesta ajuda que donem; no limitar-nos a donar diners, sinó comprometre’ns en altres formes de col·laboració que ens permetran ser més a prop de les organitzacions a les quals donem suport i conèixer millor què fan; desconfiar dels mesianismes i de les solucions fàcils; anar més enllà de les imatges emotives…

Anuncis

2 thoughts on “Un dia per als drets de les dones

  1. “Siempre, siempre. El atractivo sexual se tiene que conseguir duramente. La femenidad de tener la piel suave siempre. Tener el deseo de estar bonita, maquillada y con unos buenos tacos. Amo ser mujer. Amo ir de compras. Amo usar vestidos, zapatos de taco y joyas. Amo ser y sentirme atractiva. Pero lo mejor que tiene ser mujer, es que tenemos el poder sobre los hombres.” Eva Longoria

  2. Manhattan: Actor Elizabeth Hurley’s famous spat with her in-laws has hogged almost as much media attention as her extravagant wedding with Indian businessman Arun Nayar. For the first time after turning Mrs Nayar, Hurley broke her silence on the spat. She was speaking at a Breast Cancer Research Foundation benefit evening in Manhattan on Tuesday.“Well, I don’t think we’ve settled down into real life yet; the whole wedding took forever; the wedding itself took eight days; planning it took considerably longer; recovering from it- I’m still not sure I have,” she said.But when you plan what was called the international wedding of the year, the exhaustion of the exercise comes as no surprise. And Hurley seems still literally tied to some Indian customs.“Well, I know it looks weird; it’s not for anything lunatic. It’s just because when you get married in India the priest puts on a symbolic tie and you’re not allowed to take them off. They have to come off naturally and when they come off, you don’t throw them in the bin, you let them fly away, and yeah, so mine’s still on and it shows no sign of coming off which is apparently a good sign, so it’s staying there.” So does Nayar wear one also? “His is still on. And frequently throughout the year, Indian people they have poojas (rituals) and stuff and they time them on again as a sign of friendship and respect and again you have to let them disintegrate. It’s a very traditional thing,” said Hurley.But the same fascination definitely doesn’t extend to her in-laws, Vinod Nayar and wife. Arun Nayar’s father had publicly disowned his son and famous daughter-in-law for allegedly humiliating them during the Indian leg of the wedding.“What it’s really meant to me, I think, whenever anybody nasty takes time out of your life you just feel so incredibly grateful for the nice people in your life and you know my family are fantastic. I have people like Evelyn and her husband Leonard, who’ve become like – I always call them my American parents because they’ve been there for me for a very long time and Arun’s mother, a German woman, is one of the nicest women in the world. I think Evelyn spent time with her at my wedding – she’s fantastic. Arun has a fabulous brother; we’ve got a wonderful sister-in-law; we’re so lucky for the good things that we kind of turn a blind eye to the bad things,” said HurleyWith Liz Hurley issuing a public statement giving Vinod Nayar a piece of her mind hours after his comments and with reports that he will testify against the couple to help the law suit filed against them in India, it looks this family drama is far from over.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s