Per què li diem amor, quan volem dir…

No fa gaires dies, l’Eduardo Mendoza reflexionava a la seva columna setmanal d’El País sobre l’Amor i més en concret sobre la diferència de codis que avui guien la recerca de parella dels que regien la vida social de les primeries del segle XX, quan Henry James escrivia les seves novel·les: de la fatalitat de l’atzar, la rigidesa de les convencions i la mesquinesa dels interessos econòmics (no oblidem que per les dones, marginades del món del treball, el matrimoni era tota una professió), a la compra per catàleg que s’imposa en l’era Internet, on els webs per buscar parella destaquen entre els de més èxit de públic (i econòmic) de la xarxa.

He llegit alguns articles sobre aquest fenòmen i la seva rendibilitat, fins i tot m’han presentat algun estudi acadèmic sobre aquests webs en el marc de la investigació sobre comunitats a la xarxa, però el que resulta realment interessant és observar com funcionen les relacions humanes en aquest entorn; un treball de camp que cap aspirant a sociòleg hauria de menystenir.

En primer lloc jo en destacaria la permanència. Si un sovinteja aquests webs (Meetic, Match, Badoo…) descobreix al cap d’un temps que hi ha moltes cares conegudes i com, a més, la data d’alta sol ser pública i també la de la darrera connexió, aviat es fa evident que, com en el millors bars, sempre s’hi troba barrejat públic habitual (amb qui s’arriba a adquirir certa familiaritat) i gent nova (sobre els quals sovint es crida l’atenció amb seccions específiques, com a les llibrerires o al supermercat s’instal·la el taulell de novetats). Davant de la propaganda habitual (“vaig veure el seu perfil, van creuar un parell de correus, vam quedar, i l’enamorament va ser inavitable”), la presència continuada d’un grup abundant de persones als mateixos portals fa pensar que la majoria no troben parella, tot i que potser sí poden conèixer persones amb qui difícilment podrien coincidir dins dels seus hàbits quotidians (més de 10 anys de tren m’han convençut que el romanticisme té ben poc espai en el transport públic).

La segona cosa que em crida l’atenció és que el mitjà Internet no canvia certes idees preconcebudes sobre la relació de parella, com per exemple la relació d’edat home-dona. En general, els homes, quan descriuen el seu ideal, situen l’edat de la dona que busquen entre 5 i 10 anys per sota de la seva; diferència que sol assolir els seus màxims en els homes que es troben a la franja dels 45-50 anys. El segon grup és el que demana que la dona sigui, com a molt, de la seva mateixa edat, i uns quants, que sobresurten per la seva excepcionalitat, situen el seu ideal en dones que poden ser una mitjana de 5 anys més joves o més grans que ells. No és estrany trobar també alguns homes bastant joves que es declaren entusiastes de la dona dels 20 als 60 anys, i que inevitablement fan pensar en una mena de relació puntual i escadussera (més contacte que parella), en la qual no es descartable una aproximació professional.

Ben al contrari, la majoria de dones que s’inscriuen en aquests portals de cerca de parella situen el seu ideal d’home en una franja que quasi sempre s’obre entre 3 i 7 anys més joves o més grans que elles. Expectatives força diferents, que potser són a la base de moltes de les dificultats de la relació entre sexes (entre uns homes que semblen buscar adulació i domini i unes dones que semblen demanar un company que ho sigui en totes les dimensions de la parella) i que a Internet es fan més evidents, perquè al carrer o al bar de la cantonada no anem amb el carnet a la boca dient la nostra edat, ni amb un cartell al coll explicant quines són les nostres expectatives.

Però l’edat només és un factor. Després està el que cadascú explica d’ell mateix, o el que calla. Hi ha descripcions que són críptiques; algunes que pretenen ser literàries i avancen en equilibri precari sobre la ratlla que separa la poesia de la cursileria; hi ha perfils en alguns portals que són books de la impostura, des de l’imitador d’Andy Garcia fins a aquell que ha enviat una fotografia de Gary Grant, i el moderador (perquè sempre hi ha un moderador que rebutja missatges i imatges de caire eròtic o insultant) li ha acceptat com si fos una foto real!!!! Hi ha qui ho deixa clar (ho digui o no explícitament): busca sexe ràpid i fàcil, relacions sense complicacions. Hi ha també qui ho té clar en el sentit contrari: aquesta és la seva alternativa a l’agència matrimonial, la forma de trobar la parella estable que no ha pogut formar amb les persones que ha conegut en d’altres circumstàncies.

Jo crec, amb tot, que malgrat la distància temporal, les coses segueixen passant com explicava un personatge de James i en recordava Mendoza: la gent no decideix qui estimar, sinó que estima qui troba. Potser Internet amplia el camp de recerca de les nostre troballes, però l’atzar segueix jugant cruelment amb els nostres afectes.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s