Etiqueta: Internet

¿Desaparecerán los periódicos pasado mañana?

A través del blog de Enrique Dans me he enterado de las cifras que muestran la profunda crisis que está viviendo PRISA y que ha supuesto una reducción del 88% de sus beneficios en sólo un año (de los 25,18 millones de euros del primer trimestre de 2008 a apenas 2,93 millones en el mismo período de 2009). Dans cita unas declaraciones del inversor norteamericano Warren Buffet (que compite con Gates por el puesto de “hombre más rico del mundo”, además de ser el propietario y accionista de varios medios estadounidenses) recogidas por Jeff Jarvis en su blog BuzzMachine: “No compraría un periódico a ningun precio”. Recuerda Jarvis, que Philip Meyer, en su libro The Vanishing Newspaper, predijo que la desaparición del último periódico se produciría en el primer tercio de 2043. No he leído el libro, así que no sé cómo realizó su cálculo este profesor de periodismo de la Universidad de Carolina del Norte, pero muchos expertos parecen coincidir en que lo fiaba muy largo y que el proceso de reducción y desaparición de la prensa escrita será mucho más rápido.

Dans, con ese tono entre socarrón y apologético que le caracteriza, le da sólo 15 días a PRISA (o lo que es casi lo mismo, a El País), para refinanciar su deuda. Cita para ello a El Confidencial, un diario online que es probablemente uno de los mejores ejemplos en España de los nuevos derroteros por los que deberá andar el periodismo, navegando en la red en lugar de anclarse en el papel. Para otros, sin problemas financieros tan graves, el plazo será quizás más largo, pero al parecer inevitable, por la alta dependencia del modelo de negocio de los ingresos publicitarios, que para los medios clásicos (las grandes cabeceras de la prensa escrita y la TV) ya habían estado descendiendo sin pausa en los últimos años a causa de la fragmentación del mercado y el ascenso de internet, y que con la crisis que vivimos simplemente han caído en picaso.

Queda, una vez más, abierta la pregunta de cómo afecta esta crisis de los medios escritos a la democracia y a su papel legitimador de y frente a la opinión pública, cómo afecta al control sobre el poder político y económico que los periódicos han ejercido. Para Dans, la crisis de la prensa es, también, fruto del deseo de los lectores de no recibir noticias “filtradas por una línea editorial determinada”, algo de lo que la web nos libera al ofrecernos simultáneamente múltiples fuentes para una misma información y el acceso a puntos de vista críticos y alternativos. Así pues, en teoría, con internet el ciudadano tiene más información y son los ciudadanos críticos, activos también como productores de dicursos a través de blogs y redes sociales, quienes ejercen directamente el control social sobre políticos y empresas.

También queda pendiente, sin embargo, un análisis más crítico de los contenidos de internet, donde lo malo no son sólo los bulos que a veces se difunden con la velocidad y la impunidad del spam, sino la repetición hastiante de las mismas ideas/noticias, con frecuencia sin contrastar, y la reducción del concepto globalidad al mundo interconectado, que deja fuera a millones de personas y mucha, pero que mucha realidad.

Ya en 2006, analizando la crisis de la prensa The Economist afirmaba que “El declive de los periódicos no será tan dañino para la sociedad como algunos temen”. Con internet, señalaba la revista, ya no tenemos por que creer la versión de la realidad que nos ofrecen un puñado de periódicos nacionales o locales; en pocos minutos y gracias a los buscadores podemos reunir fuentes del mundo entero; las webs participativas, como Menéame o Digg, nos permiten llamar la atención sobre aquellas noticias que nos parecen más relevantes y descubrir las inquietudes que compartimos con otros; ya no hace falta esperar una o dos semanas a que un editor publique, recortada, nuestra carta al director: podemos comentar cualquier noticia sobre la página online del propio medio…

Pero The Economist también admitía entonces (y sigue siendo válido) que el ciudadano periodista-editorialista en el que nos permite convertirnos internet tiene, sobre todo, un foco local y escribe “desde su armario” y no desde primera línea. El reto es, sin duda, cambiar el modelo de trabajo de las redacciones y el modelo de negocio de los medios (algo en lo que seguramente se ha tardado demasiado), pero no olvidando nunca que resulta difícil, si no imposible, hacer buen periodismo desde la precariedad y con un enfoque de espectacularización orientada a la venta.
…

Per què li diem amor, quan volem dir…

No fa gaires dies, l’Eduardo Mendoza reflexionava a la seva columna setmanal d’El País sobre l’Amor i més en concret sobre la diferència de codis que avui guien la recerca de parella dels que regien la vida social de les primeries del segle XX, quan Henry James escrivia les seves novel·les: de la fatalitat de l’atzar, la rigidesa de les convencions i la mesquinesa dels interessos econòmics (no oblidem que per les dones, marginades del món del treball, el matrimoni era tota una professió), a la compra per catàleg que s’imposa en l’era Internet, on els webs per buscar parella destaquen entre els de més èxit de públic (i econòmic) de la xarxa.

He llegit alguns articles sobre aquest fenòmen i la seva rendibilitat, fins i tot m’han presentat algun estudi acadèmic sobre aquests webs en el marc de la investigació sobre comunitats a la xarxa, però el que resulta realment interessant és observar com funcionen les relacions humanes en aquest entorn; un treball de camp que cap aspirant a sociòleg hauria de menystenir.

En primer lloc jo en destacaria la permanència. Si un sovinteja aquests webs (Meetic, Match, Badoo…) descobreix al cap d’un temps que hi ha moltes cares conegudes i com, a més, la data d’alta sol ser pública i també la de la darrera connexió, aviat es fa evident que, com en el millors bars, sempre s’hi troba barrejat públic habitual (amb qui s’arriba a adquirir certa familiaritat) i gent nova (sobre els quals sovint es crida l’atenció amb seccions específiques, com a les llibrerires o al supermercat s’instal·la el taulell de novetats). Davant de la propaganda habitual (“vaig veure el seu perfil, van creuar un parell de correus, vam quedar, i l’enamorament va ser inavitable”), la presència continuada d’un grup abundant de persones als mateixos portals fa pensar que la majoria no troben parella, tot i que potser sí poden conèixer persones amb qui difícilment podrien coincidir dins dels seus hàbits quotidians (més de 10 anys de tren m’han convençut que el romanticisme té ben poc espai en el transport públic).

La segona cosa que em crida l’atenció és que el mitjà Internet no canvia certes idees preconcebudes sobre la relació de parella, com per exemple la relació d’edat home-dona. En general, els homes, quan descriuen el seu ideal, situen l’edat de la dona que busquen entre 5 i 10 anys per sota de la seva; diferència que sol assolir els seus màxims en els homes que es troben a la franja dels 45-50 anys. El segon grup és el que demana que la dona sigui, com a molt, de la seva mateixa edat, i uns quants, que sobresurten per la seva excepcionalitat, situen el seu ideal en dones que poden ser una mitjana de 5 anys més joves o més grans que ells. No és estrany trobar també alguns homes bastant joves que es declaren entusiastes de la dona dels 20 als 60 anys, i que inevitablement fan pensar en una mena de relació puntual i escadussera (més contacte que parella), en la qual no es descartable una aproximació professional.

Ben al contrari, la majoria de dones que s’inscriuen en aquests portals de cerca de parella situen el seu ideal d’home en una franja que quasi sempre s’obre entre 3 i 7 anys més joves o més grans que elles. Expectatives força diferents, que potser són a la base de moltes de les dificultats de la relació entre sexes (entre uns homes que semblen buscar adulació i domini i unes dones que semblen demanar un company que ho sigui en totes les dimensions de la parella) i que a Internet es fan més evidents, perquè al carrer o al bar de la cantonada no anem amb el carnet a la boca dient la nostra edat, ni amb un cartell al coll explicant quines són les nostres expectatives.

Però l’edat només és un factor. Després està el que cadascú explica d’ell mateix, o el que calla. Hi ha descripcions que són críptiques; algunes que pretenen ser literàries i avancen en equilibri precari sobre la ratlla que separa la poesia de la cursileria; hi ha perfils en alguns portals que són books de la impostura, des de l’imitador d’Andy Garcia fins a aquell que ha enviat una fotografia de Gary Grant, i el moderador (perquè sempre hi ha un moderador que rebutja missatges i imatges de caire eròtic o insultant) li ha acceptat com si fos una foto real!!!! Hi ha qui ho deixa clar (ho digui o no explícitament): busca sexe ràpid i fàcil, relacions sense complicacions. Hi ha també qui ho té clar en el sentit contrari: aquesta és la seva alternativa a l’agència matrimonial, la forma de trobar la parella estable que no ha pogut formar amb les persones que ha conegut en d’altres circumstàncies.

Jo crec, amb tot, que malgrat la distància temporal, les coses segueixen passant com explicava un personatge de James i en recordava Mendoza: la gent no decideix qui estimar, sinó que estima qui troba. Potser Internet amplia el camp de recerca de les nostre troballes, però l’atzar segueix jugant cruelment amb els nostres afectes.