Què podem fer quan els nostres sentiments i els nostres desigs van per una banda i les nostres circumstàncies van per una altra? Què podem fer si no sabem avenir-nos al que tenim i la passió pel que volem ens aclapara per la seva intensitat? Com es pot acceptar viure una vida sense amor perquè el nostre sentiment amorós per l’impossible és tan intens que ens encega i quasi no ens deixa ni respirar?

Fa tant de temps que em sento així que ja no recordo com és viure d’una altra manera. Els dies passen i jo em llevo cada dia dient-me “avui sí, avui una passió nova, possible i compartida, desplaçarà del meu horitzó el vell objecte de desig, omplirà l’espai de llum nova”, però els dies passen i el meu únic horitzó són aquells ulls que no em miren i el meu únic desig una proximitat que m’és negada.

Per què, de sobte, necessitem escriure les nostres més doloroses i íntimes frustracions? De vegades penso que és per alleujar el dolor, per mirar-ho com si li estés passant a un altre i distançar-nos-en. Però més sovint penso que és un crit, un missatge en una ampolla que tenim l’esperança que sigui trobat, llegit i desxifrat per aquell qui ens causa tan intens dolor.

Segurament és les dues coses alhora: un crit de ràbia i impotència, un crit d’auxili. També és la necessitat de mirar cap endins enmig d’aquest mar de banalitat malaltissa en el qual ens toca viure. Què ens queda quan perruqueres i sociòlegs coincideixen a preocupar-se per la “ridícula” decisió (sociòleg dixit) de no enllumenar els carrers de la ciutat en benefici de l’austeritat i l’estalvi energètic? Què queda si no pots ni abraçar el teu somni ni oblidar-lo?