Aquesta tarda, mentre caminava lentament a través de l’aire espès i calent de Barcelona, en direcció a l’estació, he vist una dona llegint asseguda en una cadira a l’entrada d’un edifici. Aguantava la pesada porta amb la cama dreta, creuada lleugerament sobre l’esquerra, i aquella li feia alhora de tauleta per arrepenjar la revista. He imaginat que era la portera de l’edifici, i he recordat moltes altres dones que al llarg del temps he vist buscant la fresca al capvespre en el camí d’un modest corrent d’aire.

El posat d’aquesta portera pertanyia al regne de les coses senzilles. I aquest pensament m’ha portat la teva imatge. Tu pertanys al regne de la vida senzilla. O potser així és com jo et veig, a través d’un record distorsionat pel temps i la distància. En aquest regne on tu vius de vegades hi fa calor, però un bri d’aire fresc carregat de l’olor de terra molla pot ser el més gran dels plaers. Fins i tot l’aire suspès en el no temps de la migdiada, vibrant amb el brunzit d’ocults insectes, pot donar la major felicitat en el teu regne.

Embrutar-se les mans, els esquitxos d’aigua, l’ombra d’una parra, el suc d’un préssec regalimant barbeta avall… Sempre que penso en tu, t’imagino primer assegut en un porxo, escoltant en silenci, concentrat, una història “d’aquells temps…”, i tot seguit et veig davant d’una gran taula plena d’interruptors i llumetes vermelles, i aleshores em pregunto qui ets. De vegades tinc la impressió de conèixe’t des del principi dels temps. Com si sempre haguessis estat a prop meu, com si ens haguéssim conegut abans d’haver-nos vist mai. De vegades, però, et veig com un estrany, i temo que si ens trobéssim pel carrer, no ens reconeixeríem.

Ara t’escric perquè acabo de tornar de la muntanya. Una de llunyana, però que m’ha recordat la “meva”, aquella de la que de vegades hem parlat. La muntanya pertany també al regne de la vida senzilla, que mai és simple, ni fàcil; la muntanya ens posa a prova, però ens escolta i ens consola, si sabem parlar-hi. A mi, em consola de la teva absència.
…