Li atribueixen a Frank Sinatra aquella frase que diu “el millor és que parlin de tu… encara que sigui malament”. Així que suposo que hauria d’estar satisfeta perquè El Xerrameca, el fulletó satíric que s’edita a la meva ciutat per carnaval, m’hagi triat com un dels personatges de qui fer burla aquest any.

Convertida en Adela Faré Culleres, presidenta d’Amics dels Bars, no deixa de resultar un xic afalagador que algú, per tal de revelar als tetassencs la perversitat de la meva naturalesa, faci referència a fets de fa 20 anys (distorsionant-los, és clar, si no on seria la sàtira, oi?). La cosa indica un profund coneixement de la meva biografia, només atribuïble a l’edat (ja tenim uns anyets, tant el redactor [o redactora] com jo) i la poca feina (això segon més que probable, perquè si tingués la que jo tinc, li quedaria ben poc temps per xerrameques malintencionades).

El que sap greu no és que em titllin d’antipàtica. Mai he presumit de ser l’alegria de la huerta i potser, fins i tot, m’he boicotejat una mica a mi mateixa, per allò de “es lletgeta, però simpàtica” que tant es deia en l’època que el meu hagiògraf i jo vam fer la comunió. Suposo que vaig intentar invertir l’equació, però la fotografia d’aquí al costat demostra que ni una cosa, ni l’altra. Doncs el que deia. Si algun mèrit tinc, més que la simpatia deu ser la sinceritat, que ben sovint ho és tot menys un mèrit. Però el que sí tinc clar és que mai m’ha sentit ningú expressar comentaris homòfobs. Sí és possible que algú m’hagi sentit dir alguna cosa com “què maricón!” mentre llegia les sàtires d’El Xerrameca, però no pensant precisament en la tendència sexual de l’individu en qüestió, sinó més aviat en el límits de la seva intel·ligència. De segur que no deu ser l’expressió més políticament correcta de les que dic, però també és segur que no ha provocat cap dimisió.

A Castella deien allò de “ladran, luego, cabalgamos” i segurament és així com cal prendre-s’ho. Satiritzen perquè els Amics és una entitat important i jo sóc el sac de gemecs, perquè algú ha de rebre. L’autèntica llàstima és que els redactors [o redactores] confonguin sàtira amb burla i que, a sobre, li posin tan poca gràcia. Malmeten una eina genial per impartir justícia i ajustar-li els comptes als errors del poder. De veritat mereix tanta socarroneria el judici contra els Amics? No seria més just enfotre’s de la gasiveria del ric que de les limitades arts de negociació del pobre?

El que passa és que per burlar-se de la vida cal tenir gràcia i els anònims xerramecos en tenen ben poca.

…