Gris

Els dies com avui no haurien d'existir. S'haurien d'esborrar del
calendari. Hi ha una capa espessa de núvols sobre el nostre cap,
plovisqueja, i jo tinc la sensació (totalment subjectiva, és clar) que
el dolor del món (que em fa mal però no és meu, ens pertany a tots i
el portem com una creu) m'aixafa el pit i no em deixa respirar.

Dins del gris d'aquests núvols sento que m'ofego, i escriure és un
intent maldestre d'obrir una finestra per poder respirar.
Malauradament, només tinc el talent del cronista i no del fabulador.
Sé explicar amb una certa habilitat narrativa el que m'envolta, però
jo el que voldria és tenir el talent dels que inventen històries per
tancar-hi els fantasmes. Voldria saber fer contes com qui fa una
col.lecció de grills (tots els insectes són monstres de petit format i
tots els nostres fantasmes, almenys els meus, petites malures que han
crescut fins adquirir dimensions monstruoses).

Per què escriure, em preguntava a l'entrada anterior: per caçar
fantasmes, per matar vampirs, per inventar fades que alleugin el
nostre sentiment de desempar i facin carrosses màgiques de botorudes
carbasses. Sempre he estat convençuda que les primeres paraules que
vam merèixer aquest nom, potser el primer poema, formaven part d'un
conjur.


Enviat des del meu dispositiu mòbil

Adela Farré

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s