Aquesta setmana, hem passat quatre dies al Pallars, i vam tornar per celebrar el Cap d’Any a Terrassa, amb els amics. Vaig covar el desig d’aquestes vacances a la neu mentre escrivia, a les acaballes d’agost Muntanyes sàvies, la darrera de les cinc entrades que vaig dedicar al nostre viatge a Escòcia. Dimarts vam ser a Espot, fent una classe d’esquí que els meus fills van aprofitar molt més que jo, i mentre baixàvem amb el telecadira que voreja la pista vermella que “cau” de la cota 2.000, on hi ha l’escola i les pistes verdes per debutants, a la cota 1.500, on hi ha el pàrquing i la zona de recepció, no he pogut evitar pensar que volàvem literalment per sobre del punt més alt de l’estació de Glencoe.

Sempre m’havia pensat que les nostres muntanyes eren, geològicament, més joves, formades, segons havia llegit, en els grans “plegaments” (orogènia) de l’Era Terciaria (fa uns 35 o 40 milions d’anys) que van donar lloc no només als Pirineus, sinó també als Alps i a l’Himàlaia, entre d’altres sistemes.  Suposo que es tracta d’algun concepte mal après al batxillerat, perquè l’antiguitat dels sols volcànics que són la base de les Highlands sembla que ronda també els 40 milions d’anys, si bé el treballs d’erosió fet per l’aigua, el vent, la neu i el gel donen a aquelles muntanyes els perfils suaus i arrodonits que tan em van impressionar.

Potser no són més joves, però les nostres són unes muntanyes d’aparença més salvatge, per bé que la nostra climatologia les faci, al capdavall més acollidores. Aquests dies, malgrat les fredes temperatures de les nits, que deixaven els cotxes coberts de blanca gebrada, a les pistes hem passat calor, amb un sol que brillava esplèndid sobre el blanc de les pistes. Però fora d’aquestes, mantingudes en condicions a base de canons, la neu era escassa i inexistent per sota dels 2.000 metres.

Al Pallars tinc sempre la impressió de retrobar-me amb una part de mi mateixa que a la ciutat es desgasta. Traces d’un temps en el qual tot era diferent. En realitat, la meva relació amb aquest entorn està feta de capes de records i sentiments que se sobreposen, i que en la barreja segurament es distorsionen, però que tenen en comú l’absència de pressa, una sensació d’equilibri, de comunió amb l’entorn… Tot i haver nascut i viscut la major part de la meva vida a Terrassa, des de petita, si penso d’on sóc, em ve al cap la imatge del poble de la meva mare, a l’Alta Ribagorça, la comarca veïna, però el meu avi havia nascut prop de la Pobla de Segur, i el seu cognom, Cuberes, és el d’una antiga pedania prop de Gerri de la Sal, i la meva àvia es deia Castellarnau, com milers de famílies del Pallars, descendents dels qui van prendre el cognom del senyor d’aquestes terres. Potser per tot això sento que pertanyo a aquesta terra, i cada cop que hi vaig tinc la sensació de tornar a casa, com si cada arbre, cada rierol, cada pedra i cada muntanya fossin una mica meus. O potser fora més encertat dir que retrobo alguna cosa de mi en cada arbre, en cada rierol, en cada muntanya…

Algun dia podré convertir en casa el meu paller i anar-me-n’hi a viure, anar-hi a escriure.
…