Tornar al teu record és, la majoria de les vegades, com tornar a una vella casa coneguda, càlida i acollidora. Pots tancar els ulls i caminar a les fosques sense ensopegar amb els mobles, perquè saps exactament on és cada objecte, i pots sentir fins i tot abans de tocar-lo el tacte del vellut gastat del coixí de les migdiades. El teu record és un lloc on puc amagar-me quan allà fora hi ha massa soroll, massa tensions, massa angunies…

Dins la casa hi guardo capces de coloraines plenes dels meus tresors. Tinc imatges sobre les que els teus ulls s’han posat, i quan les miro sento la veu amb què me’n parlaves; tinc noms que hem llegit els dos, tot deixant els fonemes flotant en l’aire amb l’esperança que ells es trobessin allà on ni tu ni jo podem ser; i, sobretot, tinc les nostres cançons.

Però la casa és viva (més del que jo voldria creure) i, de vegades, em fa fora i em llença al jardí feréstec i abandonat. D’aquest espai inhòspit jo en dic El pati del desig. És un jardí humit i sufocant, ple de plantes estranyes, amb fulles gegantines i tiges espinoses que em fereixen mentre empaito ombres fugisseres que m’atreuen irremeiablement. Al pati del desig em sento com un animal engabiat i de sobte m’adono que el teu record és la matèria de què estan fetes les barres de la meva presó.

Tanmateix, el temps passa ineluctablement i un dia, en despertar, t’adones que aquell jardí torna a ser un record llunyà. Queda la tendresa, i la roda imparable i absorbent de la vida.