Aniversari

Avui fa 50 anys era dijous de Corpus Christi. A aquesta hora capellans
i escolanets devien estar vestint casulles, perquè penso que les
processons eren pels volts del migdia (però igual vaig errada i eren
al capvespre, que no n’he sapigut mai massa de litúrgies i cerimonies
religioses). Jo no ho recordo, però hi era. Bé, era a punt de ser-hi,
perquè vaig néixer a les 3 de la tarda, en una Terrassa quieta en
aquella hora, però mai silenciosa (els telers anaven dia i nit, fins i
tot els dies de festa), coberta de fum i pols. Una pols grogosa que ho
cobria tot de seguida, perquè de la Rambla enllà i per sobre del
Passeig la majoria dels carrers encara eren de terra (fang i rierols
els dies de pluja, un autèntic Amazones la forta pendent del carrer on
vaig créixer els primers anys).

Tot això sí que ho recordo. Com recordo l’idioma propi que la ciutat
tèxtil havia inventat (“se li veu l’aplegador”, “té mala peça al
teler”, “és tot estam”), que Morera havia recollit en el seu “A toc de
pito” i que jo em pensava que sabia tothom, però que es perdrà en els
meus fills. Potser s’ha perdut ja, i només fa 50 anys…

També recordo les olors… de pebrot fregit, de migas, de torrijas…
i els sons de copla i de flamenc que pujaven pel forat del celobert, i
recordo l’hàbit marró, la veu suau i el tarannà dolç de l’avia de les
tres famílies que vivien al soterrani, una dona a qui jo anomenava
“abuelita”; i al seu home li deia “abuelo”, i era com si fossin els
meus avis, sobretot quan baixavem a banyar-nos al safareig enorme que
tenien al patí, respirador d’una llar ensotalada i fosca però plena de
vida i, sobretot, plena d’històries que jo escoltava amb fel.lera.

De tot això encara no fa 50 anys, però en fa molts. Era un món de
tardes d’estiu al carrer, de cadires de fusta i palla que els veïns
treien al portal just abans de sopar entre setmana i després, per
fer-la petar fins tard, els dissabtes. Aleshores els caps de setmana
no existien, perquè les oficines, les fàbriques i els comerços no
s’aturaven i fins i tot hi havia escola els dissabtes el matí.

I jo portava cua de cavall i mijonets blancs. Tempus fugit.


Enviat des del meu dispositiu mòbil

Adela Farré

Anuncis

7 thoughts on “Aniversari

  1. Aiiii Adela, sí que en fa d'anys!!!
    Jo també recordo tot això que expliques. Com no ho havia de recordar si tres anys i mig més tard jo també hi era, tot i que els primers records meus deuen ser a partir del 1967-68, amb 3-4 anyets.
    M'ha fet gràcia llegir-te, m'has fet recordar temps passats.
    Te'n recordes de quan tornàvem a casa de passejar per la Rambla i en passar per davant d'aquell local amb llums verdes (ara no recordo el nom), la roba ens canviava de color? Potser això tu ho hagis oblidat com m'ha passat a mi amb això del safareig del soterrani de casa. De debó ens banyàvem dins del safareig?
    Moltes felicitats!!! Ens veiem dissabte.
    Your sister 🙂

  2. ¡Felicidades Adela! Te deseo todo lo mejor y que por muchos años más sigas tus escritos imprescindibles, tus fans se lo merecen!
    😉
    Manuel

  3. Sí, Adela, de tot allò fa mig segle -n'estrenes un de nou- però sembla que faci molt. Gràcies per aquest exercici de memòria històrica associat a la nostra Terrassa. Que la vida no ha començat a les Xarxa 2.0… però aquesta ha vingut per a quedar-se. Per això és bo retenir el passat, ni que només faci 50 anyets…

  4. Per molts anys, Adela! Una mica tard, només unes hores… però, com diuen al meu país, “tots els sants tenen capvuitada”, oi? Més val tard que mai.

    Saps? Ets la tercera persona que conec que ha nascut l'1 de juny. I d'aquestes, una també va néixer l'1 de juny de 1961. No sé gens a quina hora, però!

    Totes dues han sigut persones importants a la meva vida. Una és ma cunyada. Una cunyada amiga amb qui he pogut comptar en moments difícils i amb qui ens tenim una gran estimació.

    L'altra és una bona amiga. Una d'aquelles amistats amb qui no es té una relació continuada, però amb qui mai es perd del tot el contacte. Una d'aquelles persones amb qui, per molt temps que passi, la conversa és sempre fluïda, com si ens hagéssim vist el dia abans. Ja li diré que ara sé que va néixer el dia de Corpus i que m'ho ha dit una bessona que té que no és germana.

    Una forta abraçada!

    Francesc Muntada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s