He somniat amb tu. El fet, en ell mateix, no és estrany. No és pas el primer cop que apareixes en algun dels meus somnis. Però m’ha sobtat veure’t-hi tan somrient i alegre, perquè sé que ara mateix estàs molt trist. Però ja saps que els somnis estan fets de records i de desitjos, i el meus records de tu són alegres —com bitlles de colors a les butxaques— i el meu desig per a tu és la felicitat —el meu desig profund és formar part de la teva felicitat— per llunyana i difícil que aquesta ara ens pugui semblar.

Penso en tu mentre llegeixo un llibre que vaig comprar als Estats Units —i el títol del qual és molt millor en anglès que en castellà: Before I go to sleep. Parla d’una dona que pateix una estranya forma d’amnèsia, i que ho oblida tot —el seu nom, la seva edat, el temps viscut, els éssers estimats…— cada cop que va a dormir. I per lluitar contra l’oblit, escriu. Cada dia, a través del seu diari, reconstrueix la seva vida passada i anota el que li succeeix, però sobretot els records que va recuperant. Però cada dia retroba intacte el dolor punyent de les ferides de la vida, sense el consol de l’hàbit. Ha perdut un fill i, cada matí, en les pàgines del diari, recupera l’oblidada consciència de ser mare alhora que s’enfronta a la insuportable pèrdua. I odia al seu home per amagar-li, alhora que comprèn que per a ell, l’amnèsia de la dona és una mena de consol, una bona raó per no pensar en aquella incomprensible mort.

Tinc la impressió que perdre algú que estimes tant deu ser com caminar enmig d’una boira espessa, sent incapaç de veure res del que t’envolta, res tret del terra que trepitges i, sovint, sense saber molt bé on poses els peus. Però, amb el temps, la boira escampa —o, si més no, aprens a caminar dins de l’emboirament del teu dolor— i t’aferres als bons records dels temps millors viscuts. La lliçó del llibre que llegeixo és que la memòria és un consol, fins i tot quan és dolorosa, perquè en el record de la pèrdua rau l’eternitat de l’amor.

El “meu” llibre parla també de paraules, de la seva màgia: portadores de vida perquè són capaces de conjurar els records i ancorar la nostra memòria. Jo voldria atrapar amb les meves, per a regalar-te’l, un bon record, una papallona acolorida que fes els teus dies una mica menys trists.  Però els records alegres, com les papallones, només els pots compartir vius —has travessat mai un estol de papallones blaves en una font de muntanya?—; no hi ha cap alegria en una col·lecció de papallones clavades a la capsa amb una agulla que les travessa de banda a banda.

Com no et puc regalar un record, t’ofereixo un desig: que l’amor et porti de la mà, envoltat per un estol de papallones blaves, al país sense boira on viuen els bons records.