Acarono la cara de l’home que jeu ensopit al llit de l’hospital i em pregunto: què és un pare? Poc a poc, ressegueixo la seva cella, baixo els dits per la seva galta, pujo cap al seu nas i des de l’entrecella pujo cap a les arrugues del front. I així un cop i un altre, una estona llarga. Sento la seva pell tèbia sota els meus dits i em torno a preguntar: què és un pare? Sento un nus a la gola, miro la meva germana i, quan veig els seus ulls enrogits, sento que una llàgrima càlida em cau galta avall.

No entenc l’afecte que ens uneix als humans amb els nostres progenitors. No el puc racionalitzar. Només puc sentir-lo; ara amb una fiblada de dolor mentre veig la vida de mon pare apagar-se lentament.

Escolto amb atenció la seva respiració compassada. De tant en tant, el so s’atura i miro obsessivament el moviment del llençol sobre els seus pulmons. Un vessament de sang nega el seu cervell, a la zona que controla les funcions vitals bàsiques, i cada cop que la seva respiració emmudeix sento que la por em corprèn.

Torno a passar els meus dits per la seva galta i sento la raspor de la seva barba afaitada. Recordo aquesta mateixa raspor contra la meva galta, i la sensació de ser aixecada enlaire per un home alt i prim que em semblava un gegant. I recordo que allò era la felicitat.

Em pregunto què és un pare? I em responc: un gegant amb la cara rasposa. El meu pare era, de vegades, un gegant absent, un campió mític que viatjava pel món i visitava ciutats llunyanes: Madrid, La Coruña, Sevilla, París, Brussel·les… Uns viatges que per a mi tenien gust d’ametlles garapinyades, que el gegant em donava quan arribava després d’una llarga absència, mentre m’aixecava enlaire i em feia un petó amb la seva cara rasposa. De vegades, em trobava les ametlles sobre la taula, perquè el gegant havia arribat i havia tornat a marxar cap a l’aventura mentre jo dormia.

Durant molts anys, mon pare va ser el meu heroi, el capità d’una nau màgica en forma d’autocar, on em deixava pujar de tant en tant per acompanyar-lo en les seves excursions a la platja; era qui ens portava amb el seu gran vaixell amb rodes fins a les muntanyes on passàvem l’estiu mentre ell seguia, nord enllà, el seu camí cap a terres més civilitzades.

Després creixes i els mites s’esberlen. Mires a ton pare i el veus com a través d’un mirall trencat: no és ell, és un reflex esquarterat. I et preguntes: qui és aquest home? No tens ni idea d’on ha anat a parar el gegant. Tardes una mica a adonar-te’n, però un matí descobreixes que el teu sentit del deure és el seu, que d’una manera o d’una altra t’ha transmès l’amor per la feina ben feta i, el que és més impressionant per a tu, t’adones que admira la teva feina i que ara ets tu la seva heroïna. Aleshores descobreixes l’home que hi ha en ton pare, posseïdor d’una heroïcitat molt més planera i molt més valuosa: la d’haver tirat la família endavant en circumstàncies ben dures.

L’home que jeu ensopit al meu costat al llit de l’hospital és un gran home, i un heroi: és mon pare.