El millor d’un bon concert de jazz és que restableix l’equilibri de l’univers; o potser fora millor dir que restableix el meu equilibri amb l’univers. L’actuació del pianista Jason Moran amb el seu trio, The Bandwagon a la Nova Jazz Cava dins del 31è Festival Jazz Terrassa aquesta nit ha sigut fantàstic, tot i que molt diferent de l’excel·lent obertura amb el quartet de Teodross Avery el passat divendres. Tot el que allà era cor, efervescència i unes inacabables ganes de tocar (el concert va durar més de tres hores), aquí era cap, una aproximació molt més intel·lectual, no exempta però de passió.


Moran basa la seva música en una aproximació molt personal a una gran diversitat de referències musicals afroamericanes: ragtime, soul, Billy Holiday, bebop, Monk, rap… que ens ofereix explícitament allà mateix (moltes de les seves peces comencen amb una gravació sobre la qual comença a tocar el trio fins que la recomposició harmònica i la improvisació la fan desaparèixer i la transformen en una cosa totalment diferent).

Diuen els crítics nord-americans, que l’art i la pintura són font d’inspiració de Moran (especialment, Basquiat i Rauschemberg) i el cert és que el plantejament d’algunes de les seves peces, treballades sobre un fons de sorolls (objectes que s’arrosseguen, seriacions mecàniques), fan pensar més en un happening al Guggenheim que en un club de jazz.

En qualsevol cas, un concert magnífic d’un pianista que per molts és, ara per ara, si no el número ú, un dels millors del món.