Aquesta tarda he plorat abraçada al coll del meu cavall. No sé molt bé per què. Potser per la frustració que em produeix que el Whisky estigui encara lesionat i no pugui compartir amb ell el plaer d’una cavalcada; potser perquè em sento una mare incapaç d’adreçar al seu fill i tinc un gran sentiment d’impotència que em pesa com una llosa; potser perquè l’estiu encén desitjos que mantinc tan embridats com puc però que, tot d’una, em sobrepassen i m’aclaparen…

Però quan em deixo arrossegar per la tristor de les coses petites, de sobte em sento també molt culpable, perquè penso que, amb tota la gent que hi ha que pateix tant, quin dret tinc jo a queixar-me? Penso en les famílies on tots els adults s’han quedat sense feina i els nens no saben quin futur els espera; penso en les persones que malviuen en països en guerra; penso en els que han patit el dolor de la mort de prop i encara no han pogut sobreposar-se a la pèrdua; penso en les dones maltractades i en els nens que sobreviuen pels carrers de mig món… i penso que no, que no tinc dret a queixar-me, i que les meves llàgrimes són una mica puerils.

Aquesta tarda, mentre plorava abraçada al seu coll, el meu cavall olorava la meva tristesa. Totalment immòbil, esperava que jo tornés a ser jo, mentre em deixava sentir la seva serenitat a través de la seva pell i el seu pèl tan suau. Quan m’ajupo al seu costat, el meu cavall m’olora l’esquena i amb els seus llavis gruixuts em fa pessigolles. Avui també ho ha fet, mentre li posava la pomada antiinflamatòria a la mà lesionada i m’ha fet riure. I he pensat que no, que no puc, que no podem deixar-nos arrossegar per les misèries petites, perquè necessitem totes les nostres energies per construir un món millor, per difícil que resulti, per als que sí tenen, de veritat, dret a queixar-se.