Comiat

Comiat

M’han dit avui que el nostre Whisky se n’ha anat per sempre, a galopar lliure per les prades infinites dels somnis. M’he posat molt trista, perquè tot i que ja feia uns anys que no vivia amb nosaltres, seguia sent una mica el nostre cavall. Era amable i afectuós, un cavall humil i treballador com pocs, que va aprendre molt i ens va fer aprendre molt, concentrat i disciplinat en la competició, on va fer un paper molt per sobre del que haguéssim esperat d’entrada, fins que una lesió ens va fer retirar-lo de la vida esportiva.

Llavors, va trobar una nova llar a Arre Cavalls, l’associació creada per Eva Farran per a la recuperació i rehabilitació de cavalls, de vegades rescatats de situacions de maltracte i, d’altres, vivint un retir tranquil després d’una vida activa.

Em sap greu no haver pogut ser a prop del Whisky per dir-li adéu per darrer cop. He buscat, entre els centenars de fotografies que li vam fer, algunes que em porten molts bons records: el dia que va arribar a nosaltres, rebent premis en competició, treballant amb l’Alícia, treballant amb mi, de cercavila o rebolcant-se a la pista. Les comparteixo amb vosaltres, per fer que es quedi per aquí una mica més, abans de desaparèixer, crineres al vent, per l’horitzó.

Anuncis

Emocions

Emocions

En poques hores m’he emocionat profundament dues vegades. La primera va ser ahir a la nit, llegint la felicitació d’aniversari —el meu— que la meva filla va publicar a Instagram, sota una fotografia de fa 20 anys. La seva declaració d’amor incondicional és tan sincera i autèntica que no vaig poder evitar que dues llàgrimes em llisquessin galtes avall.

Al migdia havia estat parlant amb unes companyes que no és just, que és inacceptable des d’una perspectiva moral i cívica, que les dones molts cops hagin de triar entre la maternitat i la seva carrera professional. Parlàvem d’investigadores, però podem estendre-ho a totes les professions. La societat no es pot permetre el luxe de desaprofitar el talent de milions de ciutadanes actives, però tampoc es pot permetre el luxe que elles no visquin una maternitat plena i satisfactòria, perquè aquesta és la condició sine qua non per comptar amb futures generacions de ciutadans i ciutadanes compromesos i participatius. Continue reading “Emocions”

Bateig

Bateig

Una bosseta de confits i una copa de cava. Així vam cloure el bateig de la Sala d’Actes —des d’ara, Sala Joaquim Cardellach— i la Sala d’Exposicions —ara Sala Salvador Alavedra— d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals, que vam celebrar ahir, dissabte de Festa Major, a la tarda.

Vaig tenir el plaer de ser l’encarregada de glossar les figures d’Alavedra i Cardellach, dos estimadíssims ex presidents que ens van deixar: el Salvador ara fa un any; el Quim, el 2002, prematurament. Diverses persones m’han demanat si podien tenir còpia del text que vaig llegir. Aquí sota us deixo sengles enllaços al text íntegre de la glossa i a les estrofes inèdites de La poma —himne no oficial de la Penya del Ximples— que vam cantar tots els assistents, després d’una excelsa interpretació de la lletra de sempre. Continue reading “Bateig”

El Jordi ve, el ‘Fernàndes’ va

El Jordi ve, el ‘Fernàndes’ va

Hi ha persones tan imprescindibles per fer que les coses rutllin, tan compromeses a fer-les rutllar, tan discretes i modestes en la seva contribució —d’altra banda, infatigable: totes les hores disponibles de cada dia, dels 365 dies de l’any— que, sovint, ens oblidem de donar-los les gràcies.

Una d’aquestes persones imprescindibles, als Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, és el Jordi Fernàndez, que es va incorporar a l’entitat fa 26 anys, com a vocal del Grup literari Mirall de Glaç, però la contribució del qual va molt més enllà de la literatura (publicacions, concursos literaris, presentacions d’obres i autors, consgrats o novells…), com saben als assidus a les conferències, els regulars de les cantades del Cor Montserrat, desenes d’artistes visuals, músics i creadors multidisciplinars que han participat en alguna de les iniciatives que ell ha organitzat, ha dinamitzat o, simplement, ha fet possible.

Continue reading “El Jordi ve, el ‘Fernàndes’ va”

Les formes de l’amor

Les formes de l’amor

La meva filla torna de passar uns dies fora i, cansada com està, quan seiem juntes al sofà, després de sopar, cau adormida de seguida. Li dic que se’n vagi al llit i em contesta “Vull quedar-me amb tu”, mentre repenja el cap a la meva espatlla i m’abraça.

Petonejo suaument els seus cabells i penso que l’amor té tantes formes com persones estimem. És com una poció màgica que no només té ingredients especials per a cada persona, sinó una quantitat específica de cadascun dels compostos per a aquesta fórmula magistral. Tot això fa una combinació única, irrepetible.

Continue reading “Les formes de l’amor”

Comparteixo amb tots vosaltres la bonica Nadala que hem fet al Parc Científic de Barcelona per desitjar el millor Any Nou a tots els nostres amics. Bones Festes!!!!

Un fil de seda fina

Hi ha amics amb qui perds el contacte durant anys —perquè la vida ens porta sovint lluny dels camins coneguts i dels ports d’origen—, però sempre tens la impressió que us manté units un fil quasi invisible de fina seda. Preguntes a uns i altres què en saben; si és una persona d’èxit, llegeixes aquí i allà els seus fets; i si un dia, casualment, coincideixes, l’abraçada càlida enforteix la seda fina. 

Però de sobte, impensadament, dolorosament, el fil es trenca, i l’amic et deixa per sempre. Ja no hi haurà més notícies, ni trobades casuals, ja no hi haurà amics comuns que expliquin anècdotes, bones o dolentes, tant se val. Malgrat els anys i la distància, sents que l’esperit de l’amic és com un estel que una ventada t’ha arrencat de les mans i que, impotent, veus perdre’s en l’horitzó. I t’envaeix una profunda tristesa. 

Jo vaig conèixer el Juli quan encara no era l’home famós que acabaria sent, quan tenia una botiga de discs (Transformer, crec que pel disc de Lou Reed) on venia joies introbables que ell mateix portava de Londres i on diversos amics ens reuniem cap al tard per decidir què faríem aquella nit, quin concert ens abellia o a quina festa ens havien convidat (llavors es feien festes). Els caps de setmana ‘punxava’ discs al Cerebrum, una discoteca on jo i les meves amigues (que mai van anar a Transformer) anàvem a ballar. 

El recordo present en molts moments transcendents (per a mi) d’aquells anys bojos. Ens va engrescar perquè anéssim a un sopar-espectacle a Granollers el dia del meu 18è aniversari, que per moltes raons, que no ve al cas explicar aquí, va donar un tomb a la meva vida. Poc temps després ens vam convertir en veïns, al límit del barri de Sant Pere, i va formar part de divertides arroçades a les tres de la matinada o de molts consistents esmorzars de cullera amb què la colla posava fi a llargues nits de música i beure generós. 

Sempre he tingut la convicció que em va salvar la vida, tot enredant-me per anar amb ell i amb un altre amic a sopar a Barcelona una hora abans que un eixelebrat fatxa tirotegés la finestra davant la qual m’havia passat mitja tarda asseguda llegint, allà als Amics de les Arts. 

La meva parella de llavors i jo érem amb ell quan li van parlar per primer cop d’El Bulli com una opció de feina. I va ser perquè hi era ell que vaig tenir el privilegi de conèixer la Marketta Shilling i dinar i sopar diverses vegades al famós restaurant, però això abans que arribés Adrià i es fes de veres famós. 

Després la vida ens va portar per camins distants, ell en l’alta gastronomia, jo en la cooperació internacional. Vam coincidir a penes, algun dia a la Nova Jazz Cava o en la celebració d’un amic comú, sempre amb la Marta, la fidel companya des de fa més de 30 anys. 

Hi ha gent que has conegut i que has estimat com un germà gran del que vas aprendre moltes coses. Després la vida et distancia, però sents que encara esteu units per un llarg i subtil fil de seda fina, que quan es trenca et sumeix en una pesada i profunda pena.