Camino pel carrer i, aquí i allà, veig arbres acabats de podar i d’altres que esperen el seu torn per a la cerimònia de renovació anual. Penso en l’hivern que acaba de començar i en l’any que s’acaba, i sento que ha arribat el moment per a una renovació interior i exterior. Tanmateix, ja fa temps que no crec en les grans decisions catàrtiques. Penso que cal fixar-se en la natura i deixar que tot el fullam s’assequi i les branques primes quedin despullades abans de prendre serra o destral. Així que el meu propòsit per al nou any que s’apropa és fer neteja.

La gent com jo, massa atabalada per múltiples projectes, tastaolletes encuriosida de mil històries disperses, tenim tendència a anar acumulant andròmines amb el pas dels anys. I tinc la convicció que estripar papers i llençar mals-endreços ajuda també a fer neteja del cor i del pensament. També acumulem andròmines a l’ànima: les paraules que voldríem haver dit i per les que no vam trobar el moment propici; les petites frustracions, massa petites per fer-ne cabal, però que ens van deixar mal gust de boca, com una digestió pesada que ens crea un indefinible malestar; el record de les il·lusions perdudes i els bocins de les que van estavellar-se contra la dura realitat… Per això, de tant en tant, cal fer neteja.

És aquesta una feina que saps quan comences, però que no saps molt bé quan acaba, perquè quan et poses a remenar les capses plenes de retalls del passat (físics i mentals) pots trobar-te amb sorpreses inesperades i pots necessitar més temps del que creies per fer net. Però com diu un vell proverbi xinès, per arribar a lloc no importa si vas de pressa o si vas a poc a poc, l’important és no aturar-se mai.

Penso en la renovació mentre escolto versions jazzístiques de velles nadales, davant de la llar de foc, a la casa on hem vingut a passar el Nadal. A fora fa molt de fred, i resulta agradable escriure en el comfort de la sala. Resulta agradable també posar distància respecte a les coses que m’han fet patir en els darrers mesos. Vist des d’aquí, m’adono que el pitjor sentiment és el d’impotència. Passen coses que ens fan mal, que ens fereixen, i no podem fer res, ni per evitar-ho, ni per alleujar-ho. Ens sentim arrossegats per un riu d’aigües violentes, o per un corrent invisible però tan fort que nedar en contra només serveix per deixar-nos esgotats. Segurament cal aprendre a viure amb l’inevitable, acceptar les coses com són i, com les aigües d’un riu, saber trobar un nou camí quan l’obstacle és massa gran per saltar per sobre. Resistir és una victòria.

Hi seguiré pensant demà mentre miro caure la neu que diuen que caurà.