“De vegades el que penses no pot ser, però el que pot ser també està bé”, diu el Xavi Lozano tocant l’aixeta. Obrir i tancar la clau de pas no li canvia pas el so a aquest instrument estrany, que ell fa sonar com una trompeta afònica. El Lozano és un xicot que li treu música a qualsevol tub: al desguaç de la rentadora, al tub de l’aspirador, a una muleta —sí, una d’aquelles que emprés quan vas coix—, a una escala de pintor, a una tanca d’obra, al tub amb què fas avançar la cadira de rodes…

En Xavi Lozano fabrica gralles amb ampolles d’aigua, i clarinets i saxos amb tubs de rec, i igual et toca la Novena de Bethoven que una jota. Toca i et fa riure amb els seus acudits poca-soltes, que no semblen acudits fins que et fan petar de riure quan et pensaves que et parlava seriosament.

“De vegades el que penses no pot ser, però el que pot ser també està bé”. Torno a pensar en la frase i m’adono que explica exactament com em sento: no és el que vull, però el que és està bé. És la felicitat d’una vida impossible concentrada en unes poques hores. Sento el tictac que va creixent en intensitat, dient-me que el somni és finit i que, al final, només quedarà aquell pensament feliç que fa que la vida sigui millor cada dia. Un pensament feliç que té els teus ulls, les teves mans, la teva pell.

De vegades el que penses no pot ser, i no et preguntes per què no pot ser, sinó que et preguntes per qué ho segueixes pensant, per què segueixes sentint que aquest pensament és el teu destí. Et preguntes per què no llences la punyetera aixeta i et compres una trompeta o, millor, un CD.