Magnòlia

Arribarà un dia que l’única paraula que recordaré serà magnòlia. I serà així perquè la memòria d’aquest mot gravada al meu cervell és fruit de la voluntat i de l’esforç. És una paraula retrobada, perquè un dia la vaig perdre.

Durant més de dos anys vaig ser totalment incapaç de recordar el nom d’aquesta flor blanca de perfum intens, que neix a les branques de grans arbres de fulles perennes, oblongues, grosses i dures, d’un verd fosc brillant per sobre, i marronoses i aspres per sota. Les rutes de la meva vida eren plenes de magnolieres i, en ple hivern, era capaç de recordar l’olor de les flors inexistents, però no el seu nom. No en trobava, a la meva memòria, ni el més mínim indici. Arribava a casa aclaparada per la inquietut: és pot perdre un nom per sempre?

L’únic que se m’acudia era buscar a Internet: flor blanca, i mirar de retrobar-la per la seva imatge, entre les més de 300 espècies de plantes que tenen flors d’aquest color. Lliris, roses, camèlies i campanetes passaven sempre per davant, però al final la trobava. Era com tornar a veure un amic amb qui no has coincidit fa temps, una presència amable, i quan rellegia la paraula perduda, magnòlia, no podia entendre què m’impedia recordar-la. Però el cert és que, quan tornava a veure l’arbre poc temps després, sentia una mena de vertigen en adonar-me que el seu nom m’havia tornat a fugir de la memòria.

I així un cop i un altre. I així durant anys. Fins que, de sobte, vaig aconseguir retenir-la, i ara és com si la portés agafada amb un imperdible al folre de la jaqueta. Ja no es pot perdre.

De vegades, tinc por d’oblidar, de perdre’m, por que em perdin els que estimo i de ser, sense records, com una capsa buida. Però, en ocasions, l’oblit em sembla un refugi, l’espai sense temps on esperar sense angoixa que el temps s’acabi.

Potser arribarà un dia que ho hauré oblidat tot, però el mot magnòlia serà com un vell amic acabat de retrobar que em farà sentir bé. No estic segura si seré capaç de recordar l’olor d’una flor blanca de perfum intens que s’esbatana les nits d’estiu sobre el fullatge dens d’un arbre verd fosc de fulles brillants, però repetiré una a una i poc a poc les lletres: m-a-g-n-ò-l-i-a, i sabré que he trobat una cosa que feia temps que estava buscant. I somriuré.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s