Divendres, tot sopant, un amic em preguntava d’on surt aquest desig desfermat de tanta gent d’escriure sobre la seva vida. A qui li importa, em deia, si el Piqué va a dinar amb el Puyol? Però, sobretot, què en treu ell d’explicar-ho a Twitter perquè milers de persones puguin llegir-ho?

Sempre he pensat que les persones escrivim responent a tres pulsions bàsiques: per distreure i per distreure’ns (la pulsió lúdica), i la primera de les distraccions, des de l’època del joglars, és explicar que ens passa o que els passa als que coneixem (la vida dels famosos ja era un bon producte comercial al segle XII, amb l’avantatge aleshores que el temps, la distància i la impossibilitat de comprovar els fets afavorien el mite, pel que un bon poeta podia convertir en heroica qualsevol vida vulgar); per pensar (la pulsió intel·lectual), doncs per molts de nosaltres és ordenant les idees sobre el paper que podem ordenar els pensaments i trobar el camí de les conclusions com qui troba la sortida del laberint seguint el fil d’Ariadna; per atrapar el temps (la pulsió memorialística), perquè sabem que la vida se’ns escapa entre els dits, com un grapat de sorra, i que caminem cap a la mort des del minut següent del nostre naixement, però covem la il·lusió de la immortalitat, si no del cos, que sabem limitat, sí del nostre rastre. I sempre escrivim per als altres, ho admetem o no.

Les pulsions dels que llegeixen són, tanmateix, molt més diverses i, per això, escriure, ja sigui literatura. periodisme o la micronarrativa pròpia de les xarxes socials, serveix per moltes més coses, des de la creació artística al lobby polític. Però a un nivell molt bàsic, un no s’hi posa buscant l’efecte, sinó mogut per una causa.

I és evident que Twitter o Facebook no són espais on un vagi a pensar, sinó més aviat a passar-s’ho bé compartint amb amics, coneguts o admiradors fets i idees sovint més banals que transcendents. Són un espai on anem a distreure’ns, a trobar-nos amb gent (com podríem fer-ho al cafè de la cantonada, o en el vernissage d’una exposició) i, justament per això, no deixen de sorprendre’m una mica els clams a la manca de privacitat en aquests canals (com em sorprendria que algú clamés per la manca de privacitat assegut a la barra d’un bar).

Aquest cap de setmana han coincidit dos articles sobre privacitat i xarxes socials, un a l’Ara, Presoners al Facebook, basat en les queixes d’un usuari que assegura que va tenir dificultats per donar de baixa el seu perfil de Facebook i que estava amoïnat perquè alguna de les dades i fotografies del seu perfil arribés a l’abast de persones de la seva feina, i l’altre al The New York Times, molt més interessant al meu parer, So Much for Reinventing Ourselves Online, que analitza les dificultats que la progressiva interconnexió de les xarxes planteja als que volen jugar a ser Dr. Jeckyll a casa, i Mr. Hyde ocults en el pretès anonimat d’internet. L’article de l’Ara barreja, una mica matusserament, dos problemes d’ordre molt diferent: el dret que tot usuari ha de tenir per aconseguir que les seves dades siguin totalment eliminades d’una base de dades, i l’impacte que la presència en aquestes xarxes pot tenir en al vida quotidiana d’un ciutadà.

No he provat de donar-me de baixa de Facebook, així que no puc dir si és o no complex, però sí puc assegurar que els perfils de totes les persones amb qui em relaciono no desllueixen pas la imatge que han construït al llarg d’una àmplia i diversa vida social. Al capdavall, és lògic que esborrar-se del Facebook sigui tan difícil com retirar-se a la vida contemplativa després d’una vida de relacions construïdes a les barres de les discoteques: és possible que no et vegin, però igual no és pas tan fàcil que t’oblidin. Si un es deixa fotografiar en actitud compromesa per un amic que penja la imatge al seu Facebook, podrà esborrar el seu propi perfil, però segurament no li serà tan fàcil esborrar el seu passat. 🙂

En definitiva, tot el que passa a les xarxes socials, passa a l’arena pública. No ens deixem torbar pel fet que avui es pugui “ser públic” tancat quasi a les fosques en una habitació on només lluu la pantalla del laptop.
…