Categoria: Reflexions

Tarda de sol

Arribo a casa amb el sol encara alt per primer cop en moltes setmanes i penso en tots els escrits imaginats o just encetats que s’han quedat pel camí. Engego l’ordinador i em quedo aturada davant la pàgina en blanc. Tinc la impressió que les paraules que vull dir ja han estat dites, i que em falta energia i implicació per buscar-ne de noves. Em sento identificada amb el personatge de la novel·la que he acabat avui mateix —The Sense of an Ending, de Julian Barnes— quan en una escena diu: “Sec al tren que em porta a casa sense pensar en res, només sentint. Sense ni tan sols pensar en el que estic sentint.”

Recordo haver viscut un temps en què tot al meu voltant era d’una intensitat excitant, passional, de vegades fins i tot feridora. Tot havia de ser pensat i reflexionat, racionalitzat, sentia una estranya urgència per dir la meva, per opinar sobre tot. Ara, en canvi, passo de llarg de moltes coses, reservant la passió per a ben pocs assumptes, deixant-me portar pel sentiment del moment. He vist molt dolor a prop meu en els últims temps, un dolor que m’ha recordat aquell somni recurrent que tenia fa trenta anys, on em veia recórrer poc a poc un llarg carrer pel centre de la calçada mentre, a banda i banda, els edificis s’ensorraven, sense que jo pogués fer res per evitar-ho i sense poder fugir. I aquest dolor aliè m’ha deixat en suspens, amb la permanent sensació que estic esperant alguna cosa que escapa al meu control, i el constant run-run del temor que potser no arribarà mai res de bo, però potser sí allò dolent.

De vegades camino pel carrer i, de sobte, em trobo amb la meva imatge en un aparador i no em reconec. Quan penso en mi mateixa no veig la dona que dilluns vinent complirà 54 anys. En molts sentits em sento millor que 10 anys enrere —entre altres coses, vaig a la feina en bici i munto a cavall diversos dies a la setmana, cosa que llavors m’hagués semblat inimaginable. Però l’acumulació de memòries, d’experiències que semblen tretes d’una vella pel·lícula passada de moda, em fan sentir vella. És com l’estranya sensació que una té veient algú manipulant, en una vella sèrie de TV, algun d’aquells telèfons mòbils que eren de la mida d’una capsa de sabates i als que calia estirar l’antena per parlar.

La novel·la de Barnes parla d’això, de com ens sentim quan mirem enrere i repassem fets de la nostra vida que ens van marcar, o que vam oblidar, malgrat haver estat transcendentals per a d’altres. El protagonista retroba una carta que no recordava haver escrit, tot i haver estat determinant en la vida i la mort de diverses persones, i que explica una versió completament diferent d’alguns episodis de la seva vida, una versió diferent d’ell mateix. Jo, que recordo detalls mínims de fets banals i que em passo la vida esforçant-me per interpretar acuradament els gestos de les persones que estimo, reacciono amb espant a la cordial salutació d’algú que em crida pel meu nom al baixar del tren i de qui no recordo ni la cara ni com es diu.

Com em pot reconèixer, et preguntes, si no em conec ni jo. Perquè a les irregularitats de la memòria s’hi afegeix la inconsciència dels canvis físics. Uns canvis que de vegades no veus al mirall, on projectes el desig del que vols ser, però que l’aparador traïdor no et deixa menystenir.

Potser el que jo espero és la resposta a una carta que vaig escriure i que no recordo haver enviat.

Carta a l’amic distant: cicles

Ahir vaig veure les primeres ginestes florides i vaig pensar en tu. L’espessa boira que cobria el paisatge no aconseguia esmorteir l’esclat tossut de la primavera, i vaig pensar que m’agrada la naturalesa cíclica de la vida.

Admiro la força imparable, volcànica, del brot que esqueixa la capa dura de l’escorça seca per a convertir la sava que corre per les venes de l’arbre, primer, en fulla i, després, en una branca nova.

Hi ha alguna cosa tranquilitzadora en aquest resorgir anual de la vida, un missatge encoratjador que ens explica que no hi ha hivern tan dur que ens deixi sense margarides per sempre. És un missatge a favor de la resistènca i de l’esperança.

Nosaltres, que tenim el privilegi de poder triar (alliberats pel pensament i la cultura del fat de l’instint) de vegades ens sentim perduts en la llibertat. Els cicles naturals, tan visibles i poderosos en la primavera, ens retornen als temps de la màgia.

El mirall i la ploma

La ficció és ficció. Està feta d’esquinçalls de realitat, de coses viscudes, de coses observades, de coses explicades… relligades amb la imaginació i la poesia. L’únic que cal que sigui autèntic són les emocions, però, com deia en una entrada anterior (L’anima esquarterada), de vegades el que veiem en un text són els nostres propis sentiments reflectits en l’argent viu d’un bocí de mirall.

En aquest blog hi ha una mica de tot: bocins de la meva vida, reflexions sobre fets que em són estranys però m’emocionen, sentiments autèntics que he de dir en veu alta perquè no m’ofeguin i, escadusserament, com en l’entrada anterior, ficcions. Potser és la proximitat de Sant Jordi o potser és que hi ha coses que només pots dir amb una metàfora. Gràcies als que m’heu dit que us ha emocionat. Potser em decidiré a publicar-ne d’altres.

L’ànima esquarterada

Sempre he sentit una gran enveja dels escriptors que tenen talent per a la ficció, capaços d’esquarterar la seva ànima en petits bocins i fer néixer de cada fragment un personatge que —màgicament, diria— pren vida davant nostre, en històries que, quan són bones, ens arriben a marcar amb més força que la majoria de les nostres experiències en la vida real.

Sense la ficció, la narració esdevé biografia —fins i tot quan fas crònica, reveles la teva posició tot revelant el teu punt de vista— i l’ànima queda exposada, vulnerable davant les interpretacions i el desgast del temps.

L’ànima esquarterada pot explorar la cara fosca de la lluna, els avencs del mal i dels sentiments inconfessables, a través de personatges foscs i torturats —els antiherois, els vilans— o descobrint-nos  els replecs vergonyants de les vides netes. El privilegi de l’escriptor de ficció és poder viure moltes vides alhora i poder explorar diferents destins per als seus personatges, o com diu l’escriptor Harry Quebert al seu alumne Marcus Goldman a La veritat sobre el cas Harry Quebert, de Joël Dicker:

«—Un dels privilegis de ser escriptor, Marcus, és que pots passar comptes amb els teus semblants a través del llibre.»

El privilegi i el mèrit d’un bon escriptor és que pot agafar la matèria fosca de què està feta la rancúnia i la venjança, aquella en la que molts podríem ofegar-nos, i convertir-la en un personatge inoblidable, en una obra d’art.

Diu el mateix Quebert que per escriure sobre certes emocions no cal haver-les viscut, sinó tenir el talent de fer que els «lectors vegin el que de vegades no poden veure», però jo crec que els bons escriptors són aquells que poden construir un món sencer només amb la seva imaginació i, alhora, fer-lo real davant dels nostres ulls transmetent emocions autèntiques que han arrencat, mossegada a mossegada, de la seva ànima esquarterada. Fins i tot en la ficció, un obra bona és sempre una recerca de la veritat, encara que sigui una veritat que només pot ser explicada a través d’una gran metàfora. O potser no, potser només és un gran mirall trencat on cadascú de nosaltres hi troba fragments que reflecteixen i amplien les nostres pròpies emocions.

Mentre escric aquestes ratlles penso en un gran mòbil de vidres de colors que el vent fa dringar i em pregunto si tots plegats som tant d’una peça com de vegades ens imaginem. Potser totes les ànimes viuen esquarterades, relligades per un cordill fi i voleiant al vent, fràgils i vulnerables. Jo em penso que quan escric els meus pensaments esparsos em mostro com sóc, però ben bé podria ser que els que llegiu només veiéssiu la brillantor fugaç d’un cristall que giravolta davant dels vostres ulls. Un petit boci de la meva ànima feta miques.

Canvis i retorns

La lluna plena que em mira i em segueix mentre pedalejo Diagonal avall m’inspira paraules, com me les inspira també el somni recurrent on ens estimem com mai ho arribarem a viure. Però els mots, dolços o amargs, no troben el seu camí fins aquestes pàgines, perquè queden atrapats en les teranyines del cansament i acaben morint, xuclats per les aranyes de la pressa, les obligacions i, fins i tot, la desídia.

Els canvis —la meva nova feina al Parc Científic de Barcelona (PCB)— són un bon motiu per escriure, però també un obstacle, perquè de sobte al meu voltant tot s’accelera, els límits per tancar els projectes s’escurcen i les agendes es col·lapsen amb reunions de traspàs a una banda i a l’altra del meu canvi de vida.

Vaig escriure aquestes primeres ratlles apressades robant uns minuts al son per deixar memòria aquí del pas important que he donat aquest febrer, deixant Biocat per a sumar-me a un gran projecte que volem fer créixer i desenvolupar en tot el seu potencial. Al PCB hi ha un gran equip, en dimensions i capacitats, però fins i tot els millors queden lluny d’aconseguir els objectius a què poden aspirar si treballen isolats i els manca una estratègia compartida. Aquestes dues primeres setmanes m’han permès començar a mesurar totes les possibilitats que tenim davant i s’ha començat a dibuixar el full de ruta que marcarà les nostres properes passes.

Mentre a fora s’acceleren els canvis, a dins visc la perplexitat de l’indefugible retorn. Em sento atrapada per uns sentiments que voldria superar, però que no supero. La prova més evident n’és el pes d’aquest silenci de sis setmanes. La resignació amb què intento oblidar és com un aire calent que corseca les meves paraules, com s’asseca la tinta d’una ploma que has deixat sense tapa. Si vull oblidar no puc explicar els meus somnis, ni els meus desitjos, ni compartir l’emoció d’aquella cançó que acabo de descobrir, ni sincerar-me sobre què m’inspira el llibre que estic llegint. Si vull oblidar, he d’extirpar una part —de vegades dolorosament gran— dels meus pensaments quotidians, fer veure que tu no en formes part… i l’esforç em deixa totalment exhausta.

Com a exercici terapèutic, m’he proposat escriure cada dia, o almenys 3 o 4 cops per setmana, petits comentaris sobre fets del món, coneguts per tothom —com aquesta bogeria d’atemptats terroristes que han colpejat Dinamarca— o ignorats —com alguns dels projectes de les empreses i entitats del PCB o algun article interessant que hagi llegit en algun mitjà especialitzat poc conegut. Confio tenir la disciplina necessària. Vosaltres, lectors, en sereu els jutges.