Etiqueta: Alicia

Perseverança

Algú que va llegir a finals del passat estiu l’entrada Males notícies em preguntava no fa massa què havia passat amb el meu cavall, i la veritat és que ha passat una cosa increïble. No només s’ha recuperat de la seva lesió, sinó que ha començat a competir en doma clàssica i està fent un paper més que digne. Avui ha quedat tercer en la reprise 3a del CDT0 celebrar la Hípic Club Internacional de Gavà.

Whisky, novembre 2011
Whisky, maig 2013

El mèrit és de la meva filla, que munta molt bé, però sobretot del Manolo Molina, el nostre monitor, que ens va animar a seguir treballant amb el Whisky, malgrat les males perspectives que ens augurava el veterinari. A l’hípica Can Xercavins vam trobar l’espai ideal per enfortir el seu cos i les seves potes, la perseverança i la bona disposició del cavall, que aprèn molt de pressa i hi posa moltes ganes, han fet la resta. Ningú diria veient-lo que és el mateix cavall que ens van portar fa un any i mig.

En qualsevol cas, ha estat un gran Dia de la Mare. Un bon dia per recordar.

A mi sempre em sembla que l’hípica és una metàfora de moltes coses de la vida que no tenen res a veure amb els cavalls. Que els bons resultats volen feina continuada i rigor; que el treball en equip (en aquest cas el d’una bèstia i una persona) demana coneixement, comprensió i adaptació; que som capaços de superar les nostres limitacions si ens ho proposem; que les grans competicions són les que emprenem contra nosaltres mateixos, contra els nostres propis límits; que l’afecte sincer sempre és recompensat…

 

Alícia a l’altra banda del mirall

Des diumenge al matí condueixo un cotxe anglès i és com fer-ho a l’altra banda del mirall, amb moviments que reflecteixen els que faig a casa, però que no són exactament els mateixos. En certa manera, el temps de vacances és com viure a l’altra banda del mirall, perquè fem al mateix, però una mica del revés, amb moviments maldestres que no acabem de reconèixer, o que fins i tot volem expressament que siguin diferents del que és habitual. Anem a d’altres països, mengem d’altres menjars i ho fem a hores diferents; si som tranquils, ens agafa una inesgotable inquietud caminadora; si som actius fins al frenesí, a l’estiu som capaços de passar-nos hores inacabables tombats al sol en una platja.

A l’altra banda del mirall, l’Alícia de Lewis Carroll troba un món que és fet de coses ordinàries (almenys ordinàries a la Gran Bretanya on va néixer el conte, com el te de les cinc o les cerimònies de la reialesa) i les transforma amb un toc absurd, com els conills apressats que corren tot el dia o la cort reial transformada en una baralla de cartes- Les vacances tenen també aquest punt de conte fantasiós.

Per això, fem coses com visitar castells (Edimburgh, Stirling), ens passegem per reserves naturals, com la de Cairngorm Mountain, donant de menjar els rens, o ens enfilem amb un telefèric a l’estació de tren més alta del Regne Unit (per descobrir a dalt que l’espessa boira i la pluja no ens deixen veure l’impressionant paisatge).

No hem pogut visitar la destil·leria The Macallan, però camí d’Inverness hem agafat una petita carretera entre el parc de Cairngorn i Nair, a la costa, de paisatges impressionants.

Demà ens aproparem al Loch Ness.