Ahir vaig anar a La Temerària, la llibreria que l’Àlvar Masllorens va obrir fa poc a Terrassa, a comprar un regal de Reis i mentre esperava per pagar va entrar una noieta que buscava el cinquè llibre de Harry Potter. Ostres, quin era el cinquè? Allà estant no aconseguia recordar el títol —Harry Potter i l’Ordre del Fènix—, però la llibretera em va confessar: “Em vaig enfadar molt amb ella, perquè va matar el Sírius Black”. Primer em vaig pensar que em parlava de la Bellatrix Lestrange, la bruixa que mata Sírius en l’enfrontament entre els membres de l’Ordre del Fènix —l’exèrcit de Dumbledore, com uns quants l’anomenen— i els seguidors de Voldemort, el senyor de les forces del mal. Però no, la llibretera em parlava de J. K. Rowling, l’autora d’una saga que ha fascinat milions d’adolescents i uns quants milers d’adults, jo entre ells.

“Em va fer molta malícia, perquè el Sírius era l’únic que estimava el Harry”, em deia la llibretera, justificant la seva irritació amb l’autora. I és cert que tot i ser una història adreçada bàsicament al públic juvenil, el món de Harry Potter es va fent, llibre a llibre, cada cop més sinistre i més fosc, i que després d’haver retrobat un improbable vincle afectiu, quasi familiar, al món dels bruixots, el Harry veu com maten en Sírius i perd el seu padrí com va perdre els seus pares. La foscor es densifica en els llibres posteriors (6 i 7), ja que, al capdavall, encara que les armes siguin varetes màgiques, no és altra cosa que la història d’una guerra, amb víctimes i botxins, amb herois i traïdors, i amb més estratègia que màgia.

De fet, sempre he pensat que hi ha més màgia a Avatar que a les històries de Harry Potter. En el món del nen mag, els morts no poden tornar de la mort i ningú no pot ser el que no és gaire estona (la poció de la mutació té efectes limitats i és molt difícil de preparar). Res està predeterminat i tothom és responsable dels seus actes. Només l’amor és la màgia invencible, però no et fa immortal i cal lluitar, amb resolució i bons actes, per cada dia de la teva vida. A Avatar la màgia és paracientífica. La biotecnologia esdevé un encanteri que dóna una nova vida a un home mancat de cames i, al principi, també d’escrúpols. I, al final, la intervenció màgica d’una deïtat protoecologista —és clar, la Mare Terra, la Pachamama de les cultures andines, la Cíbele frígia, la Gea grega…— li permet fusionar la seva ànima humana amb un cos na’vi fabricat al laboratori: una nova vida més enllà del vulnerable cos mortal.

Totes les històries fantàstiques són, d’alguna manera, un conte moral. Els bruixots que cavalquen dracs (Harry Potter i el calze de foc) ens parlen de la força que dóna superar les pròpies pors i del valor de la intel·ligència per controlar la natura salvatge, que pot ser emprada amb bones arts, però mai sotmesa. Els na’vi cavalcant els seus acolorits dinosaures voladors ens parlen d’una comunió transcendent entre totes les criatures vives, del lligam que uneix el destí de tots els éssers vius que comparteixen un planeta amb la salut de la terra.  I en ambdós casos se subratlla la importància de la responsabilitat personal, de la transcendència sobre tota la comunitat de les decisions i dels actes individuals.

Em pregunto quins llibres devien llegir i quines pel·lícules devien veure de petits els militants de la CUP.