Em fa la impressió que la jornada electoral que s’obrirà d’aquí a unes poques hores és la més trista que he viscut des que vam estrenar aquesta imperfecta democràcia fa 35 anys. Potser només m’ho sembla a mi, però en l’entorn percebo un profund desànim i cap missatge, ni els dels anunciats perdedors, ni els dels previsibles guanyadors, transmet entusiasme i il·lusió, una paraula que ja sembla només adequada per fer gags a Polònia. Parles amb la gent i són molts, moltíssims els que ja fa temps que van començar a abstenir-se per demà/avui; i també són multitud els que et diuen que aniran a votar només per responsabilitat, perquè no volen que la derechona arribi al poder amb la seva complicitat. Però la majoria d’aquests no votaran al que creuen millor, sinó al que veuen com el menys dolent, que pot estar relativament distant de les seves conviccions ideològiques profundes (com tots aquells socialdemòcrates catalanistes que acabaran votant a un senyor de l’Opus que surt a la tele tocant-se la cartera, perquè la senyora de l’esquerra no genera ni confiança ni entusiasme).

Però potser el desànim és només meu i sóc jo qui veu el món a través de les ombres que em sembla que ho cobreixen tot. Potser sóc només jo qui es troba envoltada per aquestes ombres que m’encongeixen el cor i m’esporugueixen. De vegades tinc la sensació que els sentiments són com grans imants, que atreuen sobre seu els sentiments de l’entorn que vibren en la mateixa ona. És com si portessis unes ulleres de color que magnifiquen tot el que és del mateix color.

Jo, aquests dies, estic trista i decebuda, i només veig la tristor i el desencís que m’envolta. Sé segur que hi ha coses bones i alegres (ho sap el cap, però no ho sent així el cor), però em costa veure-les. Em sento com un titella desmanegat, com una joguina desballestada, i em faria falta algú que m’ajudés a recollir les peces. Però això ja és per a un altra entrada. Ara, a dormir, per anar d’hora a votar. Més enllà del desànim, tenim la disciplina de la responsabilitat.
…