Pèrdues i guanys

Les notícies referides al cas Gürtel que un dia rera l’altre ocupen les pàgines i el temps de diversos mitjans, però especialment de El País, que n’ha fet una croada pròpia, semblen pertàyer a un món que es mou en paràmetres diferents que la trobada d’empresaris i directius que, dilluns al vespre, va organitzar l’associació d’antics alumnes d’Esade a Barcelona.

El cas Gürtel pertany a un món regit bàsicament pels interessos personals i on els responsables de corporacions públiques i privades se senten, per la seva pertinença a l’elit econòmica i política, al marge de les normes de conducta que regeixen pel conjunt de la societat. És un món en el qual els obsequis cars, directes o indirectes, dels empresaris rics als polítics ben situats es consideren normals, com es considera normal que aquesta amistat comprada es retorni amb bona disposició cap a les propostes de l’amic obsequiós. La majoria entendran com a corrupció que una norma, una llei o un contracte es canviïn o s’adaptin a interessos privats a canvi de compensacions econòmiques dineràries o en espècies, però això no treu que es miri amb certa condescendència la cultura del regalet.

Davant d’això, el missatge de compromís, ètica i intel·ligència creativa que Esade difon com a bagatge inexcusable d’un bon empresari o un bon emprenedor sembla pertànyer a un altre planeta. El dilluns es parlava (i feia bo de sentir-ho) de la dimensió i la responsabilitat social de l’empresa, del seu rol en la superació de l’actual crisi a cavall d’una aposta decidida per la innovació i la internacionalització… Al costat d’això, comprar favors polítics pagant les factures del sastre, sembla no només anòmal, sinó tronat i miop. Tan mesquí com el tarannà d’aquells diputats anglewsos que s’han fet pagar la neteja de la piscina o l’arranjament del jardí amb els impostos de tots els ciutadans. Llegia fa uns dies també que això no es podia comparar amb la corrupció que ha afavorit el desfici immobiliari a la costa espanyola, perquè això segon és clarament il·legal, i el cas anglès és, bàsicament, incorrecte, un abús d’una norma legal. Em sembla un matís digne d’un lladre de coll blanc, com si fos més robatori endur-se un collaret esberlant el vidre de l’aparador d’una joieria que posant-se’l a la butxaca distretament mentre, vestits de forma elegant i impecable, una parella d’anglesos pregunta el preu de la joia.

Mentre uns quants escoltavem els discursos d’Esade i ens feiem la il·lusió que el món pot ser millor gràcies a la concurrència d’uns agents socials conscienciats i responsables, l’escola de negocis barcelonina i tots nosaltres perdíem Luis de Sebastián, l’economista que ens va ensenyar a molts de nosaltres que la racionalitat econòmica no està renyida amb el compromís social i l’ètica humana, que solidaritat i guany no són antagonics, sinó complementaris. El seu llibre Mundo rico, mundo pobre va ser una de les meves primeres lectures recomanades quan vaig incorporar-me a Intermón Oxfam fa 14 anys, i els seus ensenyaments i reflexions han estat des d’aleshores una inspiració.

Anuncis

Comiat

Estic una mica trista, perquè avui (bé, de fet , ahir) s’ha acabat el curs que he estat fent tots els dilluns a Esade els darrers tres mesos. Ha estat dur, perquè era molt intens i hem hagut de fer un treball en grup bastant feixuc, però sé que anyoraré els companys que hi he trobat. Hem fet el comiat en un lloc genial, Can Bonastre, una antiga masia reconvertida en wine resort, on m’agradaria passar molts caps de semana, si la meva economia estés a l’alçada del luxe que allà es proposa.

Hi hem anat perquè una de les companyes del curs és la copropietària del negoci, que porta amb el seu germà. Un entorn preciós per descansar i per estimar. Molt recomanable la visita (sempre tens l’opció d’anar-hi només a dinar o a una sessió a l’spa). Per ser perfecte, només li falten cavalls.

Tornant al curs, la presentació del treball no ens ha quedat massa bé, segurament perquè ens vam equivocar d’estratègia en un tema tan feixuc, però m’han felicitat per la meva intervenció, així que l’ego ha quedat content. Ara ja puc dir que sóc tota una directora de comunicació en potència. Però demà, si aconsegueixo aixecar-me, seguiré sent la que treballa a IO fa ja 13 anys. (Per cert, i recordant el meu parèntesi d’un any a Ingesco, avui a Esade m’he trobat amb el Carles Ylla!!! Quines voltes dona la vida!!)