Això sí es imprescindible

Acabo de llegir el reportatge L’heroi del pian que La Vanguardia li ha dedicat al doctor Oriol Mitjà —un metge d’Arenys que treballa en un hospital d’una petita illa de Papua-Nova Guinea i és investigador d’ISGlobal— i al seu descobriment que un fàrmac (l’azitromicina), que aquí emprem per a la bronquitis i l’otitis, és una cura efectiva per a la malaltia de pian, que es podria eradicar amb una inversió de només 200 milions d’euros.

Darrerament, les notícies relacionades amb recerca, innovació i emprenedoria les publico a un altre blog que he posat en marxa (BioBizNews), que us convido a visitar i a seguir, però és que aquesta història és tan impressionant que em sentia obligada a publicar el meu post  sota el títol im-prescindible.

Continue reading “Això sí es imprescindible”

Anuncis

Aigues braves

Hi ha temporades en la nostra vida en les quals és difícil no tenir la sensació que baixes a tota velocitat per un torrent d’aigües braves. Tot passa molt de pressa i, a força de batzegades, tan violentes com involuntàries, acabes masegat, a més de mullat, t’hi posis com t’hi posis.

Deixar-se anar no és la solució: cal remar per anar redreçant el rumb i evitar les pedres grosses. Però en aquestes circumstàncies, són millors les canoes individuals que les zòdiacs amb una desena de persones, divertides per a una jornada festiva a l’alta muntanya, però difícils de governar si tens un objectiu d’arribada molt concret: no només tens quasi la seguretat que en algun moment cauràs a l’aigua, sinó que a més, si l’embarcació es tomba, tens moltes probabilitats d’acabar amb un cop de genoll o de colze del veí a la boca o als ronyons.

En situacions d’emergència (una baixada imprevista torrent avall), treballar en equip és molt difícil, si no és que has aconseguit abans tenir un grup molt cohesionat. D’equips sempre n’hi ha de dues menes: un grup d’individus molt autònoms amb capacitats complementàries que s’organitzen de forma quasi intuïtiva, assumint cadascú el lideratge d’allò que fa millor, i els escamots que s’organitzen al voltant d’un líder capaç de donar joc a cada membre de l’equip. L’equip ideal és una fusió dels dos: gent autònoma, especialista, creativa i independent, amb un líder que marca el rumb però que deixa fer, i tots, del primer a l’últim, compartint una visió global de la jugada.

El nostre no és un país on resulti fàcil treballar en equip, perquè encara arrosseguem massa trets d’una cultura autoritària i paternalista. Massa sovint es confon liderar amb manar i les decisions es prenen per jerarquia i no per coneixement. En contrapartida, també et trobes a moltes persones que, fins i tot quan tenen el coneixement per evitar que un projecte vagi cap al desastre, no se senten ni legitimades, ni motivades, ni compromeses per fer un pas endavant i expressar la seva opinió o prendre una iniciativa. Sembla com si tenir idees pròpies estigués reservat als que porten l’etiqueta “el que decideix” i que, un cop te la posen, puguis fer fins i tot un ús arbitrari d’aquesta potestat. Però també passa que “fer un pas endavant” implica necessàriament ser capaç de fer una proposta alternativa a allò que qüestionem, fins i tot amb el risc d’equivocar-nos.

Qualsevol generalització és, d’alguna manera, una falsedat, i tot i que em venen al cap molts casos concrets que il·lustren aquestes idees, admeto que poden ser anecdòtics en el conjunt general i que la meva pot ser una percepció esbiaixada. Tot i així, penso que tenim la mateixa necessitat de trobar millors líders que de promoure un major compromís de tothom en la recerca de solucions a tots els nivells. Vivim temps líquids, com diu Zygmunt Bauman, però jo crec que precisament per això no són temps per “anar fent” esperant que algú altre decideixi per nosaltres. El que caracteritza els temps líquids és la incertesa, un entorn canviant que fa difícil, si no impossible, el compromís a llarg termini amb les coses i amb els projectes, però precisament per això fa més important que mai el compromís amb les persones (aquelles del teu equip que se la juguen amb tu baixant en la mateixa barca torrent avall) i amb els valors (adhesió a la feina ben feta, generositat, diàleg, fiabilitat…). Coses que portes a sobre, et porti on et porti el corrent, i que són els millors flotadors si es tomba la barca.

Tornem-hi

Et lleves de matí el primer dia després de vacances i t’adones de fins a quin punt el teu cos i el teu cervell han interioritzat algunes accions, alguns gestos, que han esdevingut automàtics i quasi inconscients. Passes pel costat de la ràdio, camí de la cuina, i el teu braç s’allarga per engegar-la, però només hi pares compte quan al cap d’un parell de minuts una notícia et crida l’atenció. Obres la nevera i et quedes mirant estranyament la porta: alguna cosa no rutlla i el “programa automàtic” s’ha aturat. Llavors arriba la consciència i t’adones que no queda suc de taronja. De fet, al prestatge de les ampolles només hi ha un bric de vi per cuinar. T’ajups per obrir l’armari-rebost i comences a buscar… suc, llet… i és aleshores que t’adones de com n’és de d’hora… Buff, quina mandra haver d’anar a treballar!!!

Al tren tothom fa cara d’haver-se despertat buscant l’ampolla de llet a la lleixa de les llaunes de conserves. Alguns dormen rera unes ulleres fosques i la majoria llegim: pocs diaris, uns quants llibres, alguns e-books, poquetes tablets i molts, molts smart phones. Portem el món a la butxaca, el “nostre” món: el nostre correu electrònic (el personal i el de la feina, que mentre es té esdevé una “segona pell”); el perfil de Facebook i de Twitter; la nostra música preferida; les nostres fotografies; els nostres vídeos… Ens concentrem en la pantalleta i el nostre “pilot automàtic” no ens fa aixecar el cap fins que som a tocar de l’estació de destí. Amb poc esforç i uns auriculars ens podem imaginar que som al saló de casa…

Però no. Una veu metàl·lica ens recorda el nom de l’estació i tots els enllaços possibles. La veu ens enllaça  en una rutina que és, alhora, feixuga i protectora. Passes, com la majoria de dies, per davant d’aquell bar i et reconforta l’olor de cafè. Al quiosc de la cantonada mires de reüll la portada d’aquella revista que de vegades et compres, però decideixes que ja t’ho pensaràs al sortir, si la vols. Recordes un moment els que s’han quedat dormint a casa i sents una petita punxada d’enveja. Respires fons i et fiques a l’ascensor, i penses, alleujat, que avui, amb tan poca gent que treballa aquesta setmana, segur que al bar no s’acaben les pastes de xocolata!

PD: Vaig fer aquesta entrada al tren, mentre anava a treballar, i abans de llegir que al Rodrigo Rato l’han nomenat conseller assessor de Telefònica. Serà per tots els mèrits que jo subratllava en la meva última entrada de l’any passat? Estic escandalitzada. Tant, que em nego a dedicar-li una entrada sencera al tema. Hi ha qui passa a la història per arribar a un càrrec important i exercir-lo bé. Aquest paio passarà a la història per haver-ho fet de malament a pitjor en tots els càrrecs que ha ocupat. Aquesta setmana l’han nomenat, fins i tot, “el cinquè pitjor directiu del món”!!! I li segueixen donant càrrecs, mentre gent amb força més talent es mor de fàstic o no té feina. Quin país!!!

La darrera entrada de l’any

M’acabo d’adonar que el 2010 vaig escriure 39 entrades al meu blog i que l’any que avui s’acaba en portava publicades, fins a aquesta, 38. És a dir, que amb aquest escrit igualo la més nombrosa de les collites (no goso pas dir la millor, perquè això seria discutible). En aquesta època donada als resums, podria inclinar-me per recollir aquí alguns fets destacats de l’any, però em desagraden aquesta mena de resums memorístics. La gràcia d’escriure sobre el passat —que m’encanta— no és posar un darrera l’altre els fets que tothom recorda, més o menys, per la seva rellevància, sinó descobrir aquelles coses que han quedat amagades entre els plecs dels esdeveniments, en les escletxes de la història.

El cert és que els resums que avui hem vist a les televisions i a d’altres mitjans tenen un to gris plom, com els temps que corren, marcats per les diferents fases de precipitació en l’abisme de la crisi, i pels progressius trencaments entre Catalunya i el Govern de Madrid (segons la font, “amb la resta de l’Estat”, cosa que per mi  és més aviat una exageració). La grisor té menys a veure amb el pessimisme que la situació genera que amb la mediocritat amb què es gestiona. Una mediocritat que abans atribuíem només als polítics, però que resulta evident que està ben repartida per tots els estaments i racons de la societat, inclosa —fins i tot diria especialment— la classe empresarial. Com s’explica, si no, que ni els profetes de la classe financera, ni els prohoms de la banca, ni les patums de les patronals se les veiessin a venir quan portaven anys parlant de bombolla immobiliària?

Fa com cosa, no?, sentir parlar un ex-ministre d’Economia, ex-director del FMI, dient que ell no se sent responsable del “forat” de 20.000 milions d’euros de Bankia que es va fer públic un mes després que ell —Rato— hagués deixat la direcció general de l’entitat. Si no és del dèficit o de la majúscula ineptitud de no conèixer-lo, de què és responsable un director general d’una entitat financera? Potser és que com no és un ex-alumne d’Esade, ningú li va explicar què és un quadre de control.

Al quadre de control del país —se li doni al terme la dimensió que es vulgui— li pesen més les raons polítiques que l’eficiència. Per això estem on estem. Quan a un ministre o a un conseller se li reconeixen les limitacions tècniques que el seu pes polític compensa, aprofundim una mica més la nostra tendència natural al clientelisme. Es tracta de tenir algú a l’equip que estigui ben a prop del poder, que pugui influir en el repartiment de recursos i en l’aprovació dels projectes, encara que al capdavall no sàpiga molt bé de què li parlen.

M’agradaria pensar que el 2013 canviarem, que tocarem el fons de la piscina amb els peus i que començarem a nedar amunt, amb un estil més depurat. Vull pensar que cada vegada n’hi haurà menys que enlloc de nedar amb tots, ajudant als que en saben menys, es deixen arrossegar dormisquejant en un flotador.

Informació

Hi ha dues menes d’actituds que porten irremisiblement al desastre en
el món actual (i crec que també devien ser força pertorbadores en
temps pretèrits). Una és la d’aquelles persones incapaces d’
“escoltar” el que passa al seu voltant, que són sordes a les paraules
i cegues davant els esdeveniments, les actituds i els gestos. Són
persones tan convençudes de la seva “veritat” que només processen les
dades i fets que reafirmen les seves conviccions i apriorismes;
construeixen un món en el que conviden a participar tothom però com a
meres estàtues de cera, perquè ningú (tret d’uns pocs escollits) pot
aportar res que millori el món perfecte en el que viuen.

En la seva versió mística i creativa, els “sords” poden ser grans
artistes, molt probablement intractables, però segurament força
productius, ja que la realitat no els distreu mai. En qualsevol altre
tipus de feina, caldrà vigilar la seva interacció amb els equips (només sap
rebre i donar ordres: pot ser un bon soldat, fins i tot un caporal,
però a l’Estat Major ho té tot per fer perdre una guerra).

L’altra actitud és la dels que acomulen informació i després no saben
què fer-ne. En aquest cas, la diversitat és molt més àmplia. En
aquesta categoria hi ha una bona colla de polítics, un nombre
considerable de directius i gestors i alguns periodistes escadussers.
N’hi ha que ho fan per pura incompetència, hi ha qui confon el poder
amb retenir informació suposadament estratègica (sense adonar-se que
la informació és com l’aigua, que si s’estanca es podreix, és a dir
que dóna vida a moltes cuques i mosquits, però que deixa de ser
potable) i hi ha qui es veu superat per trovar-se en un vértex de
coneixement pel que no estava preparat.

Se m’acudeixen uns quants exemples de cada tipologia, però me les
guardo per altres entrades.


Enviat des del meu dispositiu mòbil

Adela Farré

Garbuix

Vivim temps enrevessats i de moral dubtosa (per dir-ho suaument), on els poderosos retorcen tot el que cal per orientar la societat sencera cap als seus interessos. En aquests temps passen moltes coses per les que val la pena escriure, com estranys judicis on alguns semblen voler provar que tots som corruptes i que no ens toca escandalitzar-nos per l’intercanvi de favors polítics per obsequis personals; o judicis encara més estranys, on uns jutges seuen d’altres jutges a la banqueta per haver gosat intentar portar els crims del franquisme davant d’un tribunal…

I, tanmateix, jo estic bloquejada, perquè els darrers mesos m’han sumit en un  garbuix de confusos sentiments i això no em deixa pensar amb claredat (i no poder pensar per mi és també no poder escriure). Suposo que a tots en passa, de tant en tant, que els desitjos van en direcció contrària a allò que les nostres conviccions en assenyalen com els nostres deures. La voluntat, si està prou ben entrenada, ens porta pel camí de la vida que creiem més correcte, però de vegades sentim que el cor se’ns queda enrere, que allò que fem no ens fa feliços, però que fer el contrari tampoc és possible, ni ens donaria la felicitat, perquè no sabem viure anant en direcció contrària a les nostres conviccions.

O potser sí, potser la plena realització dels nostres desitjos ens podria fer oblidar qualsevol recança, però en el joc dels afectes no estem sols. La moral (el que cal fer) és una bona excusa per no emprendre un camí quan ens paralitza la por al rebuig i al fracàs.

Jo em sento atrapada en aquesta contradicció i em refugio en una activitat frenètica, que no em deixa temps ni per pensar. No penso (ni escric) sobre la ultraconservadora deriva ideològica a la qual ens aboca el nou Govern del PP; ni sobre la descomposició del socialisme; ni sobre els interrogants que em plantegen les posicions independentistes; ni sobre la mort de Tàpies; ni sobre on va la cultura…

Visc en el desconcert, amagant-me dels meus propis sentiments, esperant que el temps em faci oblidar que la felicitat somniada tenia el teu rostre.

L’impensable

Navego per Twitter i arribo a una “piulada” de la New York Review of
Books que ens sugereix “pensar l'impensable” per resoldre una crisi
que ha fet “possible l'impossible”. Just a sota un twit del Huffington
Post m'informa que a Austràlia els passaports incorporaran “el tercer
gènere”: femení, masculí i… Ignoro com en diran.

No sé si això, el tercer sexe, cau en la categoria d'impossible o
d'impensable. O potser en cap de les dues, però em pregunto a qui
atribuiran el certificat d' “alteritat” i com formularan i
identificaran la diferència.

Potser és una forma de lluitar contra la crisi, a base de renovar els
passaports de… la meitat dels australians? El 20%? El 10%. Em mata
la curiositat.


Enviat des del meu dispositiu mòbil

Adela Farré