En aquest racó de món on he vingut a passar les vacances, Movistar ha perdut la batalla i la meva connexió amb les xarxes invisibles que mouen el món ara mateix és bastant precària. Escric aquesta entrada offline, esperant poder-la copiar després allà on toca, fent servir la lenta i feble línia que m’uneix —només de tant en tant— a Internet i així a tots vosaltres.

Escric pensant en la notícia que he llegit avui a La Vanguardia, sobre una estranya secta musulmana que  la policia ha “desmantellat” a la ciutat russa de Kazan. Sembla que el líder i els seus 70 adeptes vivien en un soterrani de vuit plantes que havien excavat sota la seva casa i que, en el cas de les criatures més petites —una vintena— n’hi havia que no havien vist mai la llum del sol. M’ha sobtat l’estranya connexió de la notícia amb la novel·la que estic llegint, City of Glass, la primera part de The New York Trilogy, de Paul Auster. En aquesta obra, un escriptor, que viu apartat i aïllat del món des de la mort del seu fill i la seva dona, esdevé detectiu després d’una estranya trucada i li encomanen la feina de protegir un home del seu propi pare qui, durant 9 anys de la seva infantesa, el va tenir tancat a les fosques, sense contacte amb el món i sense adreça-li ni una paraula. Darrera d’aquests maltractaments sembla que hi ha l’obsessió religiosa del pare, antic professor universitari i estudiós d’estranyes teories puritanes sobre la Salvació i el Nou Món.

No he passat del plantejament de la intriga d’Auster, però m’ha semblat curiós que la crònica periodística i la ficció literària s’hagin alineat a través d’aquests exemples de comunitats i persones que es creuen “elegits” per un Deu tan estrany que està disposat a salvar-ne unes quantes dotzenes i deixar a l’estacada uns quants milers de milions de persones. No us deixeu entabanar, no hi ha cap ésser ni cap entitat, física o espiritual, real o mítica, tan dolenta com per cometre una barbaritat semblant. Cap puritanisme, de la religió que sigui, pot justificar un genocidi a la manera de Noé.

També resulta una estranya coincidència que, amb un any de diferència, en la meva novel·la d’estiu —almenys en una de les moltes que llegeixo aprofitant les vacances— la pèrdua d’un fill sigui el condicionant de les percepcions i les actituds del personatge protagonista. No m’ho havia pas plantejat, perquè no coneixia l’argument de cap de les novel·les que inclou la trilogia d’Auster. De fet, el llibre ha dormit a la pila de pendents des que me’l vaig comprar fa un any en una preciosa llibreria de Brooklyn, simplement perquè m’agrada Auster. De la seva banda, Before I go to sleep, l’altre llibre al qual em refereixo, me’l vaig comprar de pura casualitat en una llibreria propera al Dupont Circle de Washington. A nivells molt diferents, les dues novel·les plantegen reflexions sobre el poder de la paraula i la literatura en un marc de novel·la negra i d’intriga. El tema dóna molt de si. Seguiré reflexionant-hi a mesura que avanço en la història.