Em diu un amic músic que segurament jo expresso la meva sensibilitat escrivint, de la mateixa manera que ell ho fa component les seves cançons. Jo, en canvi, no estic molt segura que les meves paraules sàpiguen dir les meves emocions; més aviat em serveixen per sublimar els meus dimonis interiors: els dubtes angoixants, els desamors, aquella sensació recurrent de ser fora de lloc i d’anar contra el temps… Escriure és l’única forma que sé d’ordenar el meu pensament, d’arribar a entendre una mica el que m’emvolta i els qui m’envolten, tot i que m’adono que sovint, arrossegada per la necessitat de donar un ordre lògic a les meves frases, sóc incapaç de trobar les paraules que expressin totes les dimensions de la comprensió intuitiva i sensorial.

Em passa precisament amb la música, i de vegades també amb les obres plàstiques, que no sempre es deixen atrapar fàcilment en la xarxa de la racionalització. Escriure d’art, de qualsevol art, és con una mena de gimnasia: per arribar a expressar en paraules allò que sents cal entrenar-se cada dia, per copsar l’ànima de les obres creatives —però també la de les coses mundanes— cal arrancar-ne, tel a tel, la pell supèrflua, i per fer-ho cal esmolar cada dia les ungles de la sensibilitat i de la imaginació.

Diu Juan José Millàs, en la seva celebrada biografia de Catalina, la seva mosca del vinagre, que els gens —la majoria dels quals els humans compartim amb la humil mosca— li recorden les lletres de l’alfabet, perquè amb les mateixes lletres pots escriure el Quixot o una circular del Ministeri de l’Interior. La metàfora em sembla fascinadora. Tant com la idea que dues ratlles que se separen a penes un milímitre just després de creuar-se poden arribar a distanciar-se milers de quilòmetres si les allarguem prou. Ara sabem que les mosques i la majoria d’animals tenen una estructura genètica molt similar, però segurament en algun moment de la història les nostres línies de desenvolupament es van separar una mica —potser molt i molt menys d’una centèssima de milímetre— i això ens va fer tan diferents. O potser no ho som tant, de diferents.

…