Avui (bé, de fet ahir, 24 de desembre) vaig tornar a escoltar, després de molts mesos sense fer-ho, la música dels Quicos. És Nadal, temps melanconiosos, de retrobaments, dies en els quals mirem cap a casa buscant sentiments segurs als quals aferrar-nos: la terra, les velles amistats, les tradicions, la música que evoca la infantesa, els dolços i les moxaines que ens van fer i que vam fer… És temps de solstici d’hivern en què retem homenatge a la vida soterrada que dorm, amb l’aparença de mort, sota el fred i la neu: el tió màgic, l’arbre sant ple de llum, fruites i regals…

En aquests temps jo sempre em sento una mica com la Reina de les Neus, amb el cor glaçat i isolada en el meu palu de gel. Em costa trencar la crosta de gebrada que m’envolta, fins que la música no m’escalfa el cor. Avui han estat les nadales dels meus amics tortosins, i la seva forma burleta de tocar i cantar les cançons de tota la vida, que encara ara, després d’anys de sentir-les, em fan riure. M’agrada, per exemple, la Santa Nit a ritme de blues i l’acudit del pobre gall que veia acostar-se el Nadal amb esglai. Pots considerar-los valors segurs, que sempre són allí per tornar-hi, i no ho dic només perquè ho estigui escoltant en un disc: si vas a veure els seus espectacles saps perfectament el que hi trobaràs (entenc que a una part del seu públic és just això el que els agrada; a mi de vegades em sembla que malmeten el seu talent per no sortir-se mai del guió).

Temps de retrobaments i de comiats. Avui he passat per la Llibreria Grau, que tancarà passat festes, quan enfila el camí cap als 75 anys (la va fundar Joan Grau, pare de l’actual propietari, el 1932). Pels lletraferits de Terrassa dir Grau és evocar una llibreria singular on, per norma, durant 60 anys no es va tornar ni un llibre a cap editorial, i aquests es van anar acomulant, acomulant, acomulant… fins que en els darrers temps del vell Grau, aquell home menut de moviments nerviosos et despatxava al carrer, ja que era literalment impossible entrar a l’establiment. Fa sis anys que el Valentí Grau, el fill d’aquell home singular que va començar com a pintor (pocs saben que abans de la guerra, la seva llibreria funcionava també com a sala d’exposicions), buida la casa que va heretar dels seus pares (operació que li han permès, entre d’altres coses recuperar una vella moto de joventut que havia quedat enterrada en llibres). Des de fa un any, a més, el Valentí liquida, i tot i així, en la darrera gran operació que ha fet per poder tancar la llibreria s’han encaixat més de 250.000 llibres!!!

En aquests darrers anys tots hi hem trobat coses sorprenents a cal Grau: llibres en català de totes les èpoques (jo, ja que parlàvem dels Quicos, hi vaig trobar una de les primeres edicions de Terres de l’Ebre, de Sebastià Joan Arbó, però també obres d’en Pitarra i sarsueles en català de finals del segle XIX, vells números de L’esquella de la torratxa, una edició de 1901 de Quan ens despertarem d’entre els morts d’Ibsen…), obres de consulta, de regal, novel·les negres, roses i de tota gamma de colors, contes infantils de tots els temps.

Encara no em puc creure que tanqui la Llibreria Grau (el Valentí em deia aquest matí que ara que s’acosta el moment, ell tampoc s’ho acaba de creure). Ens quedarem com orfes el lletraferits terrassencs. Sí, ja sé que podem anar al Cau, i que el Narcís i el Lluís ens tractaran amb amabilitat exquisida i que ens trobaran tot el que busquem i, si no ho tenen, ens ho portaran tot seguit, però no serà el mateix. Aquest sí que serà un any nou diferent.