Naturalment, pel cas Millet. Després de 30 anys de treball
voluntari en diversos projectes culturals; al costat de decenes
d’amics igualment compromesos, centenars de coneguts que han fet
de la seva afecció una responsabilitat cívica, estic indignada
per la barra del lladre i els seus còmplices, i per la miopia,
la passivitat i la palmària ineptitud dels gestors públics que
l’havien d’haver controlat i van mirar cap a una altra banda.

Millet mereix la presó, els que l’han ajudat i encobert, també.
Pels que han fet el paper de l’enze no sé si suggerir un
càstig exemplar: escriure 2.000 vegades a la PDA (o a l’agenda,
La llibreta Moleskine o la pissarra de la sala de reunions) “ser
patró no és un premi, és un compromís i una feina”. O potser més
senzill: “No parlaré (de fubol) als patronats, sobretot si es parla de diners”.