Em sembla increïble que ja hagi passat un mes i que se m’hagin acabat les vacances. El meu agitat agost m’ha passat volant, potser perquè m’ha tocat anar amunt i avall resolent temes familiars, però m’ha faltat aquella intensitat que et donen els llargs viatges i els canvis forts d’entorn. M’ha servit, això sí, per a descobrir un autor que no coneixia, el japonès Haruki Murakami, de qui he llegit el darrer llibre publicat aquí, Sauce ciego, mujer dormida. Alguns dels contes del llibre m’han semblat fascinants, com La tía pobre —que m’ha recordat molt Millàs, per aquesta situació entre màgica i absurda sobre la que gira la narració— o com Los gatos antropófagos. També em sorprèn i m’admira la seva capacitat de fer un conte a partir d’un fet nimi, d’una situació en la qual no passa absolutament res, com a Un día perfecto para los canguros. Em fa pensar en la pintura abstracta, perquè no hi ha una història —amb plantejament-nus-desenllaç—, sinó pinzellades de realitat que tenen color, volum, textura, però no una moralina, ni tan sols una interpretació d’aquesta realitat. No són contes rodons, sinó mapes oberts dels quals no es veuen els límits.

Molt interessant. Molt més que la Muriel Barbery, de qui llegeixo La elegancia del erizo. Però d’això ja en parlaré demà. Ara cal dormir, que demà he d’anar a treballar.

…