Entro a la pàgina d’Opinió de l’Ara a Internet i dels primers 45 articles, només set tenen una dona com autora. La resta de firmes són masculines. Com som el 50% de la població i no gaires columnistes actuals guanyarien un Pulitzer, la pregunta és òbvia: És que les dones no tenim res a dir o és que als responsables de les seccions d’Opinió dels mitjans no els ve mai al cap el nom d’una experta, sigui quin sigui el tema a tractar? (Algun, si llegís aquest blog, pensaria cínicament: “N’hi ha d’expertes?”, però no ho diria, perquè és políticament incorrecte, tot i que actui com si no n’hi hagués).

Cal admetre, però, que, de vegades, tampoc és tot culpa del periodista. Els llocs de màxima representació de moltes organitzacions, públiques i privades, estan ocupats per homes; ells són els directius i presidents d’empreses i consells d’administració, els caps de recerca i els investigadors principals, tant en ciències pures com en humanitats; els secretaris generals de sindicats i associacions… i, per tant, és la seva la opinió que compta. O la que es fa comptar, quan els articles són el fruit d’un posicionament institucional que el diari demana o l’organització proposa. Signa el cap, fins i tot quan l’article l’escriu un “negre”, que ben sovint és una “negra”, perquè en els departaments de comunicació, en el nivell tècnic, són majoria les dones (no pas en l’alta direcció en les grans companyies).

D’altra banda, els que proposen i trien opinadors quasi sempre són homes. Em puc equivocar, perquè parlo de memòria, però, de fet, no recordo que hi hagi hagut mai cap directora d’Opinió a cap de les grans capçaleres periodístiques de Madrid o Barcelona. Jo, almenys, no he tingut ocasió de tractar amb cap, i n’he conegut uns quants, de responsables d’aquestes seccions.

No l’accepto, però puc entendre la deriva masclista de l’opinió mediatitzada pel discurs oficial d’una organització. Al capdavall és un reflex de la deriva masclista del poder i la respresentació social. El que ja em costa més d’entendre és que els mitjans no facin un esforç més gran per tenir un major equilibri de gènere entre els seus columnistes estables, i entre els experts que són consultats, que ho haurien de ser pels seus coneixements i no pel seu càrrec. Per poder ser la veu crítica de la societat, els mitjans haurien de predicar amb l’exemple, no?

Crec també que a nosaltres, les dones, ens falta fer un esforç més gran per fer sentir les nostres veus, per donar el nostre parer i, molt important, per marcar l’agenda. I no em refereixo a aconseguir que es parli més de dones, o de violència de gènere, o de família, sinó que es parli d’aquells projectes en els que nosaltres estem interessades, en els que treballem, siguin de medicina o de física quàntica. Quan escoltes amb atenció t’adones que allò de què es parla no sempre és rellevant, però allò que queda silenciat és impossible de valorar, encara que sigui el projecte més important del mòn.

Tenir veu i tenir visibilitat pública ha de ser un objectiu inaplaçable per totes.