Pepe

Aquesta nit ha mort el pintor Josep Martínez Lozano, Pepe, per tots els qui erem amics seus, i ell tenia molts amics. Jo he escrit aquest article d’aquí a sota i l’he enviat al Diari de Terrassa, però no sé si me’l publicaran. Demà l’enterren i no hi podré anar. Em sap greu, però en certa forma me n’alegro: no puc sofrir les cerimònies de la mort. Suposo que un pintor mereixeria que es parlés del seu art, però jo, en aquests moments, penso sobretot en la persona.

Pepe, un dels nostres, per sempre

«Cada dia, al voltant de les sis, entrava al bar amb gest enèrgic. Travessava el cafè amb pas decidit fins al fons i, un cop havia comprovat qui era la concurrència, es girava cap a la barra i amb veu estentòria, un xic nasal, demanava: “Nena, posa’m un conyac!” La seva proverbial bata blava tacada de pintura, sempre amb un parell de pinzells sobresortint de la butxaca alta de l’esquerra, donava a aquestes entrades una qualitat aèria, que engrandia una figura curta i rabassuda.

»La “nena” en qüestió era la Lourdes, encarregada del bar d’Amics de les Arts, que feia molts anys que havia deixat la condició infantil, i l’home de la bata blava, naturalment, el pintor Josep Martínez Lozano, Pepe per als seus amics. Sovint, si la següent classe d’aquarel·la no començava de seguida i els clients del cafè eren escassos, la Lourdes i el Pepe estenien el feltre verd a un extrem del taulell i s’embrancaven a fer una partida de tuti. No us penseu, no hi jugava qualsevol al tuti amb la Lourdes. Per “cantar-li les quaranta” a la vella cambrera (però abans que cambrera, esposa i vídua d’en Josep Bultà, un dels insignes membres de l’anomenada Penya dels Ximples) calia haver demostrat una provada habilitat en el maneig d’oros, espases, copes i bastons, de sotes, cavalls i reis.

»El Pepe —sempre lluint sota la bata una camisa blanca i una mena de corbatí de cordons negres i sivella de plata, a la manera dels cow-boys texans— sostenia les cartes amb les seves mans petites, de moviments nerviosos —preses d’una inquietud que la seva pintura de camps extensos i ports en calma semblava contradir—, mentre apurava el conyac i l’havà de rigor, i no deixava de parlar un xic atropelladament, tot puntuant l’esdevenir del joc o l’entusiasme creatiu que li produïa parlar de la preparació d’una nova exposició amb la seva exclamació preferida: “Ai, Pepe, quina nit!”

»A les primeries dels anys vuitanta, quan l’escena descrita es repetia més o menys quotidianament, en Pepe vivia una època de plenitud. La seva pintura, arrelada en les déus de l’impressionisme, gaudia d’un ampli reconeixement, i el suport del públic convertia cadascuna de les seves exposicions en un èxit. Ell explicava, a qui el volgués escoltar, que el millor d’aquest èxit era que el feia sentir-se lliure per provar coses noves, per seguir aprenent.

»En aquesta època, quan jo el vaig conèixer, la relació d’en Pepe Martínez Lozano amb Amics de les Arts i Joventuts Musicals tenia ja vint anys d’història. L’entitat i la seva mítica Penya dels Ximples havien sigut el seu aixopluc amistós quan el pintor va arribar a Terrassa l’any 1963. De la tertúlia dels Ximples havia sorgit la idea —i el finançament de l’ase— de la travessia El Toboso-Terrassa. Allí feia petar la xerrada cada dia —no endebades l’estudi del Pepe estava al mateix carrer del Teatre, només unes portes més amunt de la seu d’Amics— i, si bé els seus compromisos no li permetien exposar periòdicament a les sales de l’entitat, no estava mai absent de les activitats socials dels pintors de la casa: la Col·lectiva, la Llumeneta i el Sopar dels Artistes… Dividit entre Terrassa i Llançà —on residia la seva família des de feia uns anys—, els contertulis dels Amics ens constituíem una mica en la seva “família terrassenca”, amb qui el Pepe compartia, amb el seu caràcter expansiu i generós, les seves alegries i les seves cabòries.»

Els anteriors paràgrafs pertanyen a un text que vaig escriure en nom d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals per felicitar Josep Martínez Lozano pel lliurament de la medalla d’argent de la ciutat. Avui, colpits per la notícia de la seva mort tots els qui l’estimàvem i vam tenir el privilegi de compartir la seva amistat, records com aquests ens encalcen i ens fan sentir, immens, el buit que deixa l’artista i el company.

Ja fa anys que ningú sap on és el feltre verd on la Lourdes i el Pepe jugaven al tuti, però fins fa pocs mesos, ell visitava regularment Terrassa i mai, mai deixava de venir a prendre la seva copeta i a fer la seva xerrada al cafè de l’entitat, perquè ell sempre va sentir i va dir que aquesta era “casa seva”. Junts vam fer grans coses, des de l’èpica travessa “manchega” del 1969 a lloms del Sandalio fins a magnes exposicions, com Josep Martínez-Lozano.Obra d’exhibició (octubre 1996), subhastes, cartells de fires i festivals… Però, sobretot, el Pepe, entre nosaltres, va fer amics i va ajudar a fer els Amics com són ara. Per això ens costa tant fer-nos a la idea que ja no el veurem més i no acabem de trobar les paraules de comiat. La tristor ens fa un nus a la gola, però el Pepe no ens vol tristos, per això, l’home s’atura un moment, la seva silueta i la del vell Sandalio retallades contra el sol de la posta, i agita la mà que sosté un havà, abans de seguir avançant i fondre’s amb l’horitzó.

Adéu, Pepe, sempre seràs un dels nostres!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s