Aquesta tarda he estat donant un seminari de postgrau a la Universitat Autònoma, dins d’un curs de periodisme sobre pau i conflictes. Hi he anat, un any més, per parlar de comunicació i ONG, que és la meva especialitat (guanyada a pols durant 11 anys de dur treball per Intermón Oxfam).

Inevitablement, s’han posat sobre la taula les polèmiques periodístiques del nostre entorn i, en concret, l’escàndol que va suposar fa uns mesos l’emissió (13-3-2006) d’un reportatge a TV3 que qüestionava l’ONG Ajuda en Acció després que un equip del programa Entre línies viatges amb una “padrina” en una visita sorpresa a la comunitat on té afillat un nen d’El Salvador.

El joves, com els alumnes d’aquest postgrau, són molt sensibles i crítics al fet que una ONG “no digui la veritat”, perquè, al capdavall, encara que en el món de les ONG tothom sap que l’apadrinament és una tècnica de màrqueting, en el “món real” tothom sembla mantenir la il·lusió que, si s’és honest, es diu exactament allò que es fa i es fa exactament allò que es diu. Però el que diu l’apadrinament és un conte de fades i, per tant, uns menteixen i, els altres, compren la mentida amb una facilitat pasmosa.

A mi l’apadrinament em sembla una mentida abominable, tant per qui la ven com per qui la compra, ja que fomenta el paternalisme i una caritat poc o gens crítica amb les raons que rauen darrera la pobresa, que en són la raó i la perpetuen.

Com els deia als meus “alumnes” aquesta tarda, una comunicació (de les ONG) que no té com a objectiu canviar el món no té sentit, perquè si les ONG no serveixen per canviar el món, no tenen sentit. L’abast d’aquest canvi pot ser divers: un pou en un poble al bell mig d’una zona seca pot canviar la vida de moltes persones, i això genera forces profundes que fan girar el món. Però si el que cal són pous, cal vendre pous i fer entendre per què són necessaris, i no val vendre somriures de nens a tant la mitja dotzena (una foto i dos cartes a l’any per satisfer la necessitt de ser bo d’uns quans de nosaltres amb sentiment de culpa).

L’apadrinament és com el cas d’aquell periodista que va viure un any fent d’enviat especial a la guerra d’Iraq sense moure’s de Manhatan. Comptat i debatut, potser a través d’Internet i amb unes quantes trucades aconseguia tanta informació com els seus col·legues literalment “amagats” als hotels de Bagdad o aixoplugats sota les aixelles de dos marines, però, és clar, s’embutxacava les dietes, i tot el color local, que tant agrada al periodisme ianqui, era aquarel·la de l’adroguer de la cantonada. Va mentir. That’s all.

No simpatitzo amb l’apadrinament, és obvi, però tampoc acostumen a agradar-me els reportatges de TV de “denúncia”, fets així, presentant-se a un lloc a veure si allò que diu la propaganda és veritat. Com també els deia als nois i noies del seminari, fa massa anys que em trobo amb periodistes molt superficialment crítics i molt poc capaços (no sempre per manca de voluntat, sovint per manca de recursos i empreses que aportin per ells) d’aprofundir en l’anàlisi del que es fa bé i el que es fa malament a les ONG.

De tota manera (i això no els hi he dit), és una tempesta en un vas d’aigua, perquè TV3 només es veu a Catalunya (on Ajuda en Acció té 1.900 “padrins”, segons el programa, és a dir “xocolata del lloro”) i la gran massa de l’audiència no veu programes informatius de l’estil d’Entre línies. En tot cas, us recomano dos articles de Carles Armengol sobre ONG i credibilitat, que a mi m’han agradat:


Ajuda en Acció i TV3. I això només és el principi… i
La pèrdua de la inocència