Homenatges

Acabo d’arribar de l’acte de lliurament de la Medalla de la Ciutat a en Màrius Samarra, fundador de Joventuts Musicals de Terrassa i “factòtum” de la seva fusió amb Amics de les Arts, l’entitat en la qual ens vam conèixer i la mútua vinculació amb la qual ens ha fet amics.

En Màrius sempre ha sigut la font de la que he rebut bona part del meu coneixement de les tertúlies i les facècies culturals terrassenques dels anys 50 i 60; un tema en el qual, sense pretendreu, m’estic convertint en una experta —més que res per falta de competència, però també perquè vaig començar a freqüentar Amics de les Arts just a temps per conèixer personalment i confraternitzar amb alguns dels grans herois d’aquelles nits de subversions secretes i rebel·lions a porta tancada, molts dels quals ja ens han deixat. En Màrius —més jove que els Junyent, Girona, Morera, Moliné…— és l’últim testimoni d’una època de cançons desafinades i no gaires papers per deixar-ne memòria.

Sembla, tot plegat, un assumpte molt local, però, en realitat, la història d’en Màrius —home recte i culte, treballador incansable, teixidor de pactes, facilitador de consens, humor disbauxat, ximple, a estones, però dintre d’un ordre (“no hi deixàvem entrar a qualsevol al Amics”)— és com la paràfrasi de la història d’aquest país. Seny i rauxa, gestes comedides, pactes de comerciants que lloen la pàtria, però tenen cura del negoci. En Màrius ha parlat de fer país, de lluitar per allò que, afirma, és normal a tot el món, però no aquí: poder dir amb naturalitat “estimo el meu país, estimo la meva pàtria” i que això no ofengui ningú, però en realitat, és bastant menys freqüent del que diu el Màrius.

Són milions els que no saben d’on són, ni quina és la seva pàtria, els que no poden afirmar amb “normalitat” la seva identitat, difusa entre l’herència del colonialisme i les tensions de la globalització. Tot i que també és veriat que els catalans —almenys els catalans com el Màrius, que són molts— no s’emmirallen pas en els països en què jo estic pensant.

Penso en els indígenes bolivians que segueixen Evo Morales, amb l’esperança de “recuperar” el país al qual pertanyen però que no els pertany. Penso en aquelles vídues de Zimbabwe que vaig conèixer ja fa molts anys, segregades de la seva societat pels estralls —pobresa, viudetat— d’una de les guerres de descolonització més cruentes d’Àfrica; segregades de la seva història per una frontera que va partir una ètnia entre dos països: Zimbabwe i Moçambic.

No, dir aquesta és la meva pàtria, aquesta és la meva llengua, i en vull i puc fer-ne vehicle de civilització i cultura, no és tan normal. Llegeixo autores paquistaneses i iranianes traduïdes a l’anglès i em pregunto com sona la seva literatura. Però bé, aquest és motiu per un altre pensament, un altre moment. Avui és el dia d’en Màrius, l’herència de la civilitat noucentista sota la qual s’amaga, com el licor en un bombó, l’ànima bohèmia d’un teixidor que va aprendre a cantar boleros al “Barri Chino” de Barcelona.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s