Qui ha fracasat a l’escola primària?

Ahir els diaris anaven plens dels resultats de les proves de nivell que enguany s’han posat en marxa a sisè de primària per tal de mesurar si els nostres estudiants tenen els coneixements mínims necessaris en llengua catalana, llengua castellana i matemàtiques per accedir a l’ESO. El resultat ha estat que el 25% dels nens i nenes de 12 anys no tenen aquests coneixements mínims, i les reaccions no s’han fet esperar. Els periodistes, sempre a la recerca d’un titular grandiloqüent, han escrit “el fracàs escolar es produeix ja a primària”, prefigurant el camí cap al desastre d’aquest 25% de joves, a la manera d’un cor de tragèdia grega.

En alguns pocs comentaris d’especialistes s’endevina, per sort, més seny que en la pròpia prova de nivell i en les “matrones” escandalitzades d’algunes tertúlies. Alguns es pregunten encertadament què en farem d’aquests resultats. Sobretot amb aquella estadísitica que segueix mostrant més bona formació en escoles privades que públiques.

La meva experiència és que l’escola pública només està preparada per atendre bé els nens estàndar en tots els sentits: amb una intel·ligència estándar, suficient per arribar a la mitjana exigida i no massa brillant no fos cas que exigís una atenció personalitzada (que per alguns mestres-funcionaris sona a anatema); amb una actitud estándar, ni massa passiva ni massa inquieta, perquè això també exigeix una atenció personalitzada que els “trenca les oracions”; amb una família estándar (pare i mare, que treballin, però no tant, sobretot ella, com per no poder assistir a una reunió a les 12 de migdia o a les 3 de la tarda, perquè convocar a les 9 del matí o a les 5 de la tarda no s’ajusta a l’horari funcionarial).

La meva experiència és que si et trobes a les mans amb un nen o una nena difícil, per exemple amb una imaginació i una creativitat extraordinàries, però que a classe es desmotiva i es distreu amb facilitat; que entén perfectament els conceptes, pero que té dificultat en plasmar-los en els exercicis escrits; que s’expressa bé, fins i tot molt bé oralment, amb una gran riquesa de lèxic i bones construccions gramaticals, però que té dificultats de lectura, perquè “l’aborreix” l’esforç… quan l’escola primària pública es troba amb això no sap què fer-ne. A mi dues professinals de l’educació, la mestra tutora de la criatura i la de reforç, m’han arribat a dir “el nen té grans habilitats i és molt intel·ligent, però com té dificultats actitudinals el que et recomanem és que busquis suport professional a fora”, que és com si un anés al metge de la seguretat social i li digués “té vostè una apendicitis, però com jo no sóc cirurgià, apa búsquissen un que li convindria operar-se”.

Què és educar sinó trobar el camí que porta una persona des de la solitud de la ignorància fins a un camí d’autoafirmació que ens permet dialogar amb el món a través dels coneixements que altres persones abans que nosaltres han acumulat en benefici de la societat? No existeix fracàs escolar quan un nen de sisè de primària no és capaç de respondre correctament quan fan 6×8, existeix fracàs escolar perquè la majoria de vegades no sabem perquè aquell nen o nena no és capaç de respondre correctament i, quan ho sabem, no som capaços de fer res per redreçar la situació. Hi ha fracàs escolar perquè la majoria de mestres de 6è de primària no sabria omplir un informe personalitzat dels seus 25 alumens (sí va, posem 27 en casos extrems) que anés més enllà d’un parell de frases del tipus “s’ha dèsforçar més” o “es distreu massa” i el sistema no es dota de recursos suficients ni per ajudar els mestres a fer la seva feina, ni per ajudar les famílies a orientar millor el treball conjunt amb l’escola, ni sobretot per ajudar els nens a millorar (fins i tot els que se surten de l’estandar, però no són prou “rars” per merèixer un programa d’atenció especial).

I parlo de l’escola pública, naturalment. L’altra té molt més clar que els pares, i els alumnes, són “clients” i actuen en conseqüència (diguem que, en lloc de dir-te que et busquis un psicòleg, te l’ofereixen directament).

He acabat parlant de recursos i d’un enfoc “macro” de les raons del fracàs i, en realitat, jo crec que en bona part el problema és “micro”. Salvant honroses excepcions, no estic contenta dels professors de primària que han tingut els meus fills. M’han semblat professionals mediocres, desmotivats i poc compromesos amb l’objectiu últim de l’ensenyament. I el tipus de consells que m’han donat han estat mesquins i culpabilitzadors. No n’he vist quasi cap capaç a l’hora de fer-se respectar (amb uns mínims de disciplina, perquè l’ordre és imprescindible en un entorn d’aprenentatge) i de fer-se estimar (per la seva capacitat d’entendre les especificitats de cada nen i nena) i sense estimació i respecte, no hi ha educació que avanci.

Siguem seriosos. No parlem d’adolescents violents o de nois i noies “enfebrats” d’hormones, que és el que hi ha als instituts de secundària (quin repte!!!), parlem de criatures de 6 a 12 anys que al final del període han de demostrar que dominen operativament dues llengües i que saben les quatre regles bàsiques de matemàtiques. Si els mestres no poden aconseguir això en el 25% dels seus alumnes, amb els mitjans que té l’escola catalana, no li donem tota la culpa al sistema i preguntem-nos també què li passa a la professió.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s