Etiqueta: educació

Inquietuds

De totes aquelles coses que no crec haver fet massa bé en aquesta vida, la que més m’inquieta és la relació amb el meu fill. Crec que totes les mares, o almenys una gran majoria, sempre ens sentim insegures, sempre dubtem d’haver-ho fet o estar-ho fent prou bé amb els nostres fills. Els hem transmès aquells valors que considerem essencials? Serà la formació que els donem suficientment bona, prou adequada per garantir-los un futur? Els seus problemes, són a causa d’alguna cosa que no vam fer prou bé anys enrere? Li convenen aquests amics que no ens agraden gaire? Li hauria d’haver dedicat més temps? (…)

Podria seguir fent-me preguntes tota la nit. I no trobaria cap de les respostes que busco. Però, si les trobés, crec que em sorgirien noves preguntes.

Introvertit i mandrós, el meu fill és d’aquells nois simpàtics que a l’escola van fatal i arriba un moment, quan ja has ensopegat mil vegades amb el mateix problema, que et quedes sense paraules, sense arguments, sense energia per dir un altre cop el mateix. Els desmotivats no rutllen perquè no troben un motiu per esforçar-se, però quan van al ralentí tampoc és fàcil castigar-los, perquè tan els és vuit com quinze. Si els dius “no sortiràs”, et contesten: “tampoc pensava fer-ho” i fa anys que va deixar de funcionar la canya amb la pastanaga davant del nas.

Educada en un món de dones  —amb ma mare, les meves tres germanes, l’àvia, les meves sis cosines… mon pare quasi sempre absent per la feina— em resulta fàcil entendre la meva filla i activar els seus ressorts. El meu fill —com tants altres homes— per a mi és un misteri i em costa molt fer-lo reaccionar. Hi ha qui em diu que és l’edat del gall d’indi —jo penso que ja devem tenir rostit per celebrar tres cops Nadal, de tan gros que és l’indiot.

Més seriosament, de vegades em pregunto si li he fallat no oferint-li un model millor, però això no es tria, es troba. I en aquest terreny tendeixo al desastre.

Penso en el meu fill, perquè ara el tinc lluny, 15 dies de campament. Hi penso perquè estava molt empipat amb mi quan el vaig deixar. Penso en la incògnita del seu pensament i confio que torni d’aquesta experiència amb més i millor que el que se’n va endur.

Frustracions

Una entrada que va quedar perduda en un missatge que no va arribar…

Rebo una trucada d’una professora de la meva filla adolescent que es queixa de la seva actitud reptadora i descarada a classe. Sento, d’entrada, una sensació de profunda frustració, semblant a la que produeix perdre en una competició esportiva, però sobretot similar a la que sents quan no aconsegueixes la nota desitjada després d’haver estudiat molt per a un examen o després d’haver-li dedicat molt de temps a aquell treball.

El segon sentiment és de solidaritat, perquè percebo a la veu de la professora el to de frustració que dóna el sentiment d’impotència. Jo també em sento impotent: les coses em surten relativament bé en el terreny professional, però res del que faig professionalment per connectar amb els meus “públics” sembla servir-me per exercir la maternitat. No trobo eines per enfrontar-me als mals resultats acadèmics del meu fill i a la qüestionable actitud de la meva filla amb alguns professors, ni els raonaments, ni els càstigs, ni els premis. Tens la impressió que no t’escolten quan raones i que han après a no deixar-se afectar perquè els limitis temporalment allò que els sobra en aquesta societat hiperactiva (internet, sortides, activitats esportives…) ni a deixar-se seduir per uns regals que només venen a sumar-se a un excés de distraccions. De vegades tinc la sensació que l’única cosa “excitant” que podem oferir als adolescents és la possibilitat de transgredir els límits, encara que això els perjudiqui.

El tercer sentiment és d’una certa perplexitat. Sempre em quedo un pèl desarmada davant dels mètodes pedagògics dels professors dels meus fills. La docent de la trucada ha prohibit l’accés de la meva filla a la seva classe fins que es disculpi: assegura que la noia és prou intel·ligent com perquè no es vegin afectats els seus resultats acadèmics, però jo dubto que tenir-la una hora “penjada” pels passadissos fomenti de cap manera una actitud més positiva, respectuosa i dialogant amb el professorat. Es com si a un piròman, per castigar-lo, l’envies a unes golfes plenes de diaris vells amb una capsa de llumins a la butxaca.

Hi va haver una mestra a primària que per “castigar” el meu fill, que es distreu amb el vol d’una mosca, l’enviava a la classe de pàrvuls, on us podeu imaginar com exercitava la seva capacitat de concentració.  Quan parlo amb els professors també em sento culpable. M’expliquen els mals resultats de les criatures i ho sento com un retret. No tenen prou hàbit d’estudi, no estan atents, no tenen respecte per l’autoritat dels professors, no són constants… De passada em diuen que són molt intel·ligents, però… I jo, filla de ciutat tèxtil, tinc la impressió de tenir dues peces de gran qualitat però amb tara.

És com si el cirurgià em digués que la culpa de la cama deformada de la meva criatura és que no he vigilat prou la seva posició mentre dormia els últims 10 anys i que, esclar, ell poc pot fer-hi a part de diagnosticar-ho. No, suposo que la metàfora no és bona: en realitat la societat, en general, i els mestres, en particular, tracten els mals estudiants com malalts amb lesions que necessiten rehabilitació. I els pares dels mals estudiants ens sentim culpables de l’accident que els ha limitat la mobilitat i de ser incapaços de motivar els malalts perquè vulguin recuperar-se.

Cinc dies després de la conversa amb la mestra segueixo buscant maneres de transmetre als meus fills la meva passió per l’estudi i l’orgull de la feina ben feta. No sé si me’n sortiré però pensar-hi entre muntanyes m’asserena l’ànim. Un repte encara per al nou any.

Qui ha fracasat a l’escola primària?

Ahir els diaris anaven plens dels resultats de les proves de nivell que enguany s’han posat en marxa a sisè de primària per tal de mesurar si els nostres estudiants tenen els coneixements mínims necessaris en llengua catalana, llengua castellana i matemàtiques per accedir a l’ESO. El resultat ha estat que el 25% dels nens i nenes de 12 anys no tenen aquests coneixements mínims, i les reaccions no s’han fet esperar. Els periodistes, sempre a la recerca d’un titular grandiloqüent, han escrit “el fracàs escolar es produeix ja a primària”, prefigurant el camí cap al desastre d’aquest 25% de joves, a la manera d’un cor de tragèdia grega.

En alguns pocs comentaris d’especialistes s’endevina, per sort, més seny que en la pròpia prova de nivell i en les “matrones” escandalitzades d’algunes tertúlies. Alguns es pregunten encertadament què en farem d’aquests resultats. Sobretot amb aquella estadísitica que segueix mostrant més bona formació en escoles privades que públiques.

La meva experiència és que l’escola pública només està preparada per atendre bé els nens estàndar en tots els sentits: amb una intel·ligència estándar, suficient per arribar a la mitjana exigida i no massa brillant no fos cas que exigís una atenció personalitzada (que per alguns mestres-funcionaris sona a anatema); amb una actitud estándar, ni massa passiva ni massa inquieta, perquè això també exigeix una atenció personalitzada que els “trenca les oracions”; amb una família estándar (pare i mare, que treballin, però no tant, sobretot ella, com per no poder assistir a una reunió a les 12 de migdia o a les 3 de la tarda, perquè convocar a les 9 del matí o a les 5 de la tarda no s’ajusta a l’horari funcionarial).

La meva experiència és que si et trobes a les mans amb un nen o una nena difícil, per exemple amb una imaginació i una creativitat extraordinàries, però que a classe es desmotiva i es distreu amb facilitat; que entén perfectament els conceptes, pero que té dificultat en plasmar-los en els exercicis escrits; que s’expressa bé, fins i tot molt bé oralment, amb una gran riquesa de lèxic i bones construccions gramaticals, però que té dificultats de lectura, perquè “l’aborreix” l’esforç… quan l’escola primària pública es troba amb això no sap què fer-ne. A mi dues professinals de l’educació, la mestra tutora de la criatura i la de reforç, m’han arribat a dir “el nen té grans habilitats i és molt intel·ligent, però com té dificultats actitudinals el que et recomanem és que busquis suport professional a fora”, que és com si un anés al metge de la seguretat social i li digués “té vostè una apendicitis, però com jo no sóc cirurgià, apa búsquissen un que li convindria operar-se”.

Què és educar sinó trobar el camí que porta una persona des de la solitud de la ignorància fins a un camí d’autoafirmació que ens permet dialogar amb el món a través dels coneixements que altres persones abans que nosaltres han acumulat en benefici de la societat? No existeix fracàs escolar quan un nen de sisè de primària no és capaç de respondre correctament quan fan 6×8, existeix fracàs escolar perquè la majoria de vegades no sabem perquè aquell nen o nena no és capaç de respondre correctament i, quan ho sabem, no som capaços de fer res per redreçar la situació. Hi ha fracàs escolar perquè la majoria de mestres de 6è de primària no sabria omplir un informe personalitzat dels seus 25 alumens (sí va, posem 27 en casos extrems) que anés més enllà d’un parell de frases del tipus “s’ha dèsforçar més” o “es distreu massa” i el sistema no es dota de recursos suficients ni per ajudar els mestres a fer la seva feina, ni per ajudar les famílies a orientar millor el treball conjunt amb l’escola, ni sobretot per ajudar els nens a millorar (fins i tot els que se surten de l’estandar, però no són prou “rars” per merèixer un programa d’atenció especial).

I parlo de l’escola pública, naturalment. L’altra té molt més clar que els pares, i els alumnes, són “clients” i actuen en conseqüència (diguem que, en lloc de dir-te que et busquis un psicòleg, te l’ofereixen directament).

He acabat parlant de recursos i d’un enfoc “macro” de les raons del fracàs i, en realitat, jo crec que en bona part el problema és “micro”. Salvant honroses excepcions, no estic contenta dels professors de primària que han tingut els meus fills. M’han semblat professionals mediocres, desmotivats i poc compromesos amb l’objectiu últim de l’ensenyament. I el tipus de consells que m’han donat han estat mesquins i culpabilitzadors. No n’he vist quasi cap capaç a l’hora de fer-se respectar (amb uns mínims de disciplina, perquè l’ordre és imprescindible en un entorn d’aprenentatge) i de fer-se estimar (per la seva capacitat d’entendre les especificitats de cada nen i nena) i sense estimació i respecte, no hi ha educació que avanci.

Siguem seriosos. No parlem d’adolescents violents o de nois i noies “enfebrats” d’hormones, que és el que hi ha als instituts de secundària (quin repte!!!), parlem de criatures de 6 a 12 anys que al final del període han de demostrar que dominen operativament dues llengües i que saben les quatre regles bàsiques de matemàtiques. Si els mestres no poden aconseguir això en el 25% dels seus alumnes, amb els mitjans que té l’escola catalana, no li donem tota la culpa al sistema i preguntem-nos també què li passa a la professió.
…