Aquesta tarda estava asseguda al sofà, amb el gos al costat i mirant I’ve got mail, una comèdia sobre els malentesos de l’amor i la comunicació. Com totes les comèdies americanes, aquesta acaba bé i utilitza la bona literatura (Orgull i prejudici, de Jane Austen) per emmirallar-se. Quina creus que seria la novel·la en què nosaltres ens podríem emmirallar? Jo sempre he pensat que, en realitat, nosaltres som una pel·lícula: El fantasma i la senyora Muir, d’en Mankiewicz. Nosaltres ens trobem en dos plans diferents de l’espai-temps. Jo parlo amb tu, però tu en realitat no hi ets i, quan hi ets, les paraules no diuen el que jo penso i sento; és com si fossin paraules d’una altra, o com si fossin pensaments i sentiments que no són meus. O potser és que jo no sóc jo quan ets a prop.

…
Per això, en lloc d’escriure’t un email, escric aquestes cartes. Perquè l’email l’escriuria la persona que sóc quan sóc al teu costat, aquella que em traeix i no fa el que desitjo i no diu el que penso, que ho diu a mitges i malament. I tampoc estic segura que qui rebria el missatge series tu. Ignoro tantes coses de tu que he completat amb la meva imaginació tots els buits, i de vegades no estic del tot segura de no haver-te inventat. Potser l’amic amb qui parlo quan ens trobem (sempre tan espaiadament, sempre tan poc temps!) no ets tu en realitat. Té el teu cos, la teva veu, la teva dolçor, el teu tacte, la teva olor, però potser no ets tu l’amic amat, aquell que estimo tan intensament que em fa mal. Potser només estic enamorada d’un miratge.

Al meu reproductor digital sona ara My Favourite Things de Coltrane, una de les millors demostracions de com fer que una cançoneta convencional esdevingui una obra mestra del jazz. Seria fantàstic tenir-te al costat per poder parlar de coses com l’última cançó que ens ha agradat o del llibre que ens ha emocionat. Seria fantàstic que la vida omplís els buits que tinc de tu i que aquesta vida fos com jo l’he imaginat. Tant de bo no hagués d’imaginar-te més i ens puguéssim tenir l’un a l’altre.

…