Ahir vaig anar a veure i a sentir els meus amics els Quicos (Quico el Céliu, el Noi i el Mut de Ferreries) a l’Artesà Tradicionarius de Gràcia. Quasi em quedo al carrer, tant era l’interès i nombrós el públic que volia entrar a la sala. L’espectacle (Voldria tindre el talent, que és el títol d’una peça del seu darrer àlbum, Ocó!, amb què rendeixen homenatge als grans mestres joteros) va ser molt divertit, amb una hàbil posada en escena per explicar els orígens i la diversitat de la jota, des del seu llegendari bressol morisc (Fandango dels adéus, Aben Jot) fins a les versions més lliures que els de Tortosa en fan, passant per cants de sega i de batuda, i per tota una classe d’improvisació de quartetes en la qual van participar amb més ànims que afinació, però amb entusiasme i creativitat, algunes persones del públic. Tot amb una ambientació de taberna de poble: estovalles de mocador de fer farcell, gotets de vi i olives (aulives, com en diuen ells).

Divertit i fresc, malgrat basar-se en un repertori que incloia peces que són part de discs com Es cantava i es canta (1994). També em va servir per descobrir, gràcies al llibre Lo carrilet de la Cava i les cançons de Josep Bo, publicat fa pocs mesos, que el famós i enyorat trenet va començar a funcionar el mateix any que es va fundar Amics de les Arts, la “meva” entitat, és a dir l’entitat cultural terrassenca que presideixo. Amics, el carrilet i mon pare són tots tres de 1927, un any clau, pel que es veu.

També vaig conèixer Mario Pons, el director de La batalla de la memòria, un documental sobre la batalla de l’Ebre i l’impacte de la Guerra Civil sobre aquelles terres, i vam estar parlant de fer-ne un passi a Terrassa, als Amics. M’encarregaré de fer-ho possible. Em fa molta il·lusió.

Nit de jotes i amistat, doncs. Nit també de vells somnis eternament ajornats, però tan vius com el primer dia. Un puntet amargant en una nit dolça.

…