…i les bruixes es pentinen

Entre la densa capa de núvols grisos s’obren unes escletxes que deixen traspassar uns raigs de sol, i la fina  pluja esdevé un estol de cortines de fibres daurades mogudes pel vent. A les terres altes escoceses les bruixes no paren de pentinar-se, mentre les seves veus es confonen amb la del aigua que saltironeja muntanya avall, la del vent fent tremolar els arbres del Great Glen, o les onades fent rodolar els còdols en els llargs ‘firths’ de mar que s’endinsen entre muntanyes fins abraçar-se als ‘lochs’. Sembla com si un gegant hagués dibuixat la costa grapejant la terra amb dits llargs i inquiets.

Escòcia està partida per la meitat, de nord a sud, pel Caledonian Canal, una gran obra d’enginyeria que a principi del segle XIX va unir el Mar del Nord amb l’Oceà Atlàntic, connectant amb un canal navegable els llacs que la natura havia format al llarg de la gran falla del Great Glen: el Loch Ness, el Loch Oich i el Loch Lochy. D’Inverness a Fort William, quasi cent kilòmetres de via fluvial, dels quals més del 30 per cent són fets per mans humanes (literalment, si tenim en compte l’època que es va construir), que poden navegar vaixells de fins a 45 metres d’eslora i 10 metres d’amplada gràcies a un sistema de dics i comportes que permeten salvar els desnivells del recorregut. El sistema de dics més gran és a Fort William (l’anomenada Escala de Neptú, que permet salvar un desnivell de més de 20 metres) i el segon aquí a Fort Augustus, on som instal·lats avui, en el tram final del nostre recorregut per Escòcia.

Els dics de Fort Augustus, segons m’ha explicat un dels responsables, s’obren 10 o 12 vegades cada dia per deixar passar vaixells en una o altra direcció. I això vol dir que també s’obren els ponts mòbils que permeten travessar el canal quasi a cada poble de la seva vora, tot l’ampli sistema de dics que hi ha d’un extrem a l’altre del seu recorregut. Ara ja no són els vaixells de càrrega i de passatgers d’altres èpoques, sinó velers i motores privades, o petits creuers turístics, sobretot aquí a Port Augustus, porta sud del llac Ness.

Veient vaixells recórrer el canal i protegint-nos de la pluja amb una càlida tassa de te, se’ns ha passat el dia. Bé, també hem fotografiat cérvols, cabres, ovelles de totes menes i peludes vaques de les Highlands. Hem empaitat talps (i no és una metàfora) i minúscules granotes. La foto dels ‘red deers’ com a prova de carrec.

Ara mateix, mentre escric aixo (he hagut de canviar de teclat i he perdut els accents), un home fa una estranya operacio amb una tela de quadres aqui al meu costat. Ara veig que es fa un ‘kilt’, per disfressar-se d’escoces a la manera antiga. Tothom al bar del hostel (una excepcio en aquesta mena d’establiments) va disfressat amb una mena de ‘kilt’. Jo, mentres, he comencat a llegir l’autobiografia de Betsy White, una ‘traveller’, membre d’una comunitat d’escocesos ‘transhumants’, que fins a meitats del segle XX van viure sense casa fixa viatjant pel pais, contractant-se per fer feines del camp. M’ha semblat suggerent. Ja us explicare que tal.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s