Muntanyes sàvies

Les Terres Altes d”Escòcia no tenen grans pics d’alçaria formidable. La muntanya més alta del país, el Ben Nevis, no arriba als 2.000 metres, i quan travesses la zona de Glencoe, el pas de Rannoch Moor s’eleva només a 1.100 peus (uns 340 metres) abans de començar a baixar cap al Loch Tulla. Per sobre d’aquest pas, al sud, s’eleva el Meall a’ Bhuiridh (1.108 m), la muntanya més alta del Black Mount, i sobre la seva falda s’estenen les instal·lacions de l’estació d’esquí de Glencoe. No hi ha gran muntanyes, però a les Haighlands les muntanyes arrodonides pel temps i la neu, verdes i grises, ondulen la terra i se succeeixen en l’horitzó com les arrugues en la pell d’un vell granger, amb la mirada transparent i sàvia.

A punt per muntar a cavall prop de Drumnadrochit

Escric aquestes ratlles i ordeno els records de les vacances mentre escolto a casa, en la tranquil·litat d’una fresca tarda d’agost, la música de Maggie MacInnes i uns quants artistes més del folk escocès. Em sembla una música feta al ritme de la malenconia d’una tarda de pluja, música per cantar feinejant des del darrera dels vidres d’una finestra que mira la immensitat d’una terra verda i humida, o la immensitat grisa del mar. Però també hi ha música de festa, de ball al voltant d’una foguera o sota un envelat de poble, música amb regust de pastís de gerds i cervesa tèbia. Aquesta és la música de The Yellow on the Broom (Groc en la ginesta), l’autobiografia de la traveller Betsy Whyte que estic llegint. Una s’imagina la gent alegre i ferrenya que viu en les pàgines del llibre fumant les seves pipes i bevent whisky mentre sonen les gaites i els acordions.

Cases de colors al port de Portree

Han estat dies intensos, perquè volíem anar a molts llocs i fer moltes coses. Edimburgh era una bogeria de gent, amb el festival Fringe omplint els carrers de joves artistes actuant entre milers de turistes, o simplement anunciant l’espectacle que poques hores després oferirien en algun dels centenars d’escenaris repartits per tota la ciutat. Glasgow sembla un lloc més interessant per passar-hi una temporada que per una visita ràpida de vacances. Una metròpoli industrial que es nota vibrant, amb una gran universitat i una intensa vida cultural. A les Highlands m’hi voldria perdre, sobretot a cavall. No sé si m’agrada més la cadena de valls al llarg de l’eix central del Caledonian Canal, o les zones muntanyoses a banda i banda (com el Cairngorms), o tot. Però el paisatge que més m’ha impressionat ha estat el nord de l’Isle of Skey. Aquí és on m’agradaria tenir la finestra davant de la qual fa temps que voldria passar les hores escrivint. I si m’enyorava de gent, baixaria a prendre un whisky o a menjar uns escamarlans al port de Portree, en algun restaurant tranquil mentre mirava les cases de colors.

Bé, ara serà qüestió de tornar a agafar el ritme!!

Anuncis

One thought on “Muntanyes sàvies

  1. Caram, Adela, devia anar ben just que no ens saludéssim a Escòcia!

    Veuràs que, del meu viatge, n'he penjat un post i n'anuncio dos més. I crec que compartim l'admiració per aquella terra.

    Fins aviat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s